 |
Montserrat Riera i Parera |
Estimada iaia Montse:
No t´he conegut mai però sempre t´he imaginat.
Vas morir molt jove. A l´any 1935, amb trenta-tres tremolosos anys,
tot i que a les escadusseres fotos familiars, per a no dir
l´única foto que hi ha, n´aparentes molts més.
Els cànons estètics de l´època eren demolidors, sobretot
per a les dones.
Vas morir molt a prop d´on he viscut sempre, al costat de casa
i d´allò que abans en deien una pulmonia doble, ara això
se´n diu neumonia.
Actualment d´aquesta malatia mor molt poqueta gent,
és bo que ho sàpigues.
Els avenços científics han estat espectaculars.
Víctima del teu temps, filla d´una època convulsa, al menys
el teu decès prematur et va alliberar de les bombes que queien
per tot arreu, de la por, de l´odi envers la llibertat.
De l´odi cap a la dona, cap a la diferència, cap a Catalunya.
Vull dir-te només una cosa:
Sense conèixe´t t´he estimat sempre i sempre t´estimaré,
fins a la meva mort.
Després ja no ho sé.
Tothora has viscut molt endins meu, dins el fur més arcà,
pregon. recòndit, amagat i impenetrable de mes entranyes.
I sempre ho faràs.
Formes part de mi. Inexcusablement!
T´estimo i sempre t´imaginaré, cada nét que ho faci com li escaigui,
com a dona ufana, lliure, forta, amorosa, digne, treballadora
i cantaré tota la vida, car la duc gravada al cap amb foc, aquella
tonada vallesana que cantaves als teus quatre fills, un d´ells la mare:
-Arri, arri, burret.
anem-nos cap a casa,
quan som a mig camí
trobem la porta tancada.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.....
Quina llàstima que no haguéssis pogut sentir mai allò de:
Com el Vallès no hi ha res!!!
PD.- La marona és clavadeta a tu!
Antoni Garcia Iranzo 18 de maig 2021
antonigarcia69@yahoo.com
