Només dues mans

Ahir molt d'hora vaig anar al caixer, 

on des de fa dies dorm un captaire.

Em va demanar un euro per esmorzar 

i vam establim conversa. 

Quan van obrir el bar i la botiga del costat

li vaig comprar l'esmorzar i vaig sentir la

desesperació de la seva fam.

Té 52 anys i va venir d'emigrant,

fa 12 anys a treballar al camp. Amb ell van 

venir la seva dona i els seus dos fills petits. 

Els grans van quedar al seu país amb l'àvia.

La crisi va acabar amb els camps i la seva

esquena amb els seu treball. Amb no poc esforç

van poder tornar la seva dona i els seus fills al

seu país, i ara ell és només un captaire sense res.

Segons sembla tots els seus drets estan esgotats.

Però ell no maleeix, està content perquè demà,

dissabte, menjarà en un alberg i podrà 

banyar-se amb sabó de veritat, com ell diu.

NOMÉS DUES MANS

"Sempre vaig arribar tard als àpats,

a aquestes taules de lli blanc

on es preparen dolces certeses,

i res inquieta.

Sempre vaig arribar tard

i per això l'estretor del meu estómac

i falta de costum

reclama antiàcids

i un tros de pa ben untat.

Sempre vaig arribar tard i ara escolto

com plora la fam i els

somnis i promeses robats.

Sempre vaig arribar tard a

la dignitad d'ésser humà.

No em conformo amb les paraules

que de res alliberen.

No tinc armes ni canons

ni tan sols l'ànima preparada

per a la batalla desigual i inútil,

Però si dues mans i un cor que busca recer".

Inés Encuentra