Jenny va morir jove. Laura i Eleanor es van
suïcidar. Van viure a l'ombra dels homes, sens dubte en un segle
equivocat.
Hi havia una vegada tres germanes, les úniques
que van arribar a l'edat adulta dels set fills que van tenir els seus
pares. Hi havia tres germanes, Jenny, Laura i Eleanor. La primera va
morir de càncer als 38 anys, les altres dues es van suïcidar; Laura
juntament amb el seu marit, Paul Lafargue, un dels introductors del
marxisme a Espanya. La parella havia arribat a la conclusió que la
vida no valia la pena a partir d'aquesta edat en què no pots gaudir
dels plaers de l'existència i et converteixes en una càrrega per
als altres.
La més jove, Eleanor, es va enverinar als 43
potser fastiguejada i descoratjada pels enganys del seu company, el
socialista Edward Aveling, a qui havia cuidat durant una llarga
malaltia, encara que sabia de les seves infidelitats.
Totes elles van travessar etapes d'autèntica
misèria -no només a la infància- i de persecució política. Les
tres es van casar o van viure amb activistes d'esquerra. Però
l'interès d'aquestes tres germanes no es deu només ni principalment
a les seves vicissituds personals, sinó a la seva contribució al
desenvolupament del moviment obrer i al seu treball intel·lectual.
Un detall revelador sobre Jenny: al complir 13
anys la seva germana Laura li va regalar un diari i, en lloc de
dedicar-lo a criaturades, es va posar a escriure un assaig sobre la
història de Grècia. El 1870 va publicar diversos articles sobre el
tractament donat als presos polítics irlandesos, un altre sobre els
abusos de la policia francesa quan va ser detinguda al costat de la
seva germana Eleanor; també va ser secretària del seu pare a
l'Associació Internacional de Treballadors.
Laura va tenir una vida particularment difícil,
travessant etapes de depressió potser a causa de la mort primerenca
dels seus tres fills. Aclaparada per la pobresa, va treballar de
professora d'idiomes i va acompanyar al seu marit per diversos països
fugint de la policia i col·laborant amb els moviments socialistes.
Aquesta dona, que havia ajudat al seu pare investigant per a ell, va
escriure articles polítics (sobre el socialisme a França, per
exemple), però no va arribar a tenir una obra notable, sempre a
l'ombra de dos homes: el seu pare i el seu marit.
Eleanor, que havia volgut ser actriu, va ser
la més intel·lectual de les tres: va escriure nombrosos articles,
alguns interpretatius de l'obra del seu pare, altres sobre diferents
temes d'importància política i social: un dels més interessants és
el que escriu sobre la situació de les dones, tiranitzades pel
capitalisme i pels homes; considerava que l'arribada del socialisme
les faria lliures i iguals als homes. Dona políglota, va ser una
dura crítica del colonialisme i una apassionada defensora de
l'escolarització obligatòria.
Les tres, filles de Karl Marx i Jenny von
Westpahlen, sentien adoració pel pare. La mare, igual que elles,
quedaria enfosquida i relegada en un món d'homes. Socialisme i
feminisme no eren ni de bon tros equivalentsTres germanes que, en una
època més igualitària, haurien destacat en la vida política i
intel·lectual de qualsevol país i no serien citades gairebé
exclusivament com a apèndixs dels homes que van tenir a prop.
Inés Encuentra