L´amarga vida de les filles de Marx

 

Jenny va morir jove. Laura i Eleanor es van suïcidar. Van viure a l'ombra dels homes, sens dubte en un segle equivocat.

Hi havia una vegada tres germanes, les úniques que van arribar a l'edat adulta dels set fills que van tenir els seus pares. Hi havia tres germanes, Jenny, Laura i Eleanor. La primera va morir de càncer als 38 anys, les altres dues es van suïcidar; Laura juntament amb el seu marit, Paul Lafargue, un dels introductors del marxisme a Espanya. La parella havia arribat a la conclusió que la vida no valia la pena a partir d'aquesta edat en què no pots gaudir dels plaers de l'existència i et converteixes en una càrrega per als altres.

La més jove, Eleanor, es va enverinar als 43 potser fastiguejada i descoratjada pels enganys del seu company, el socialista Edward Aveling, a qui havia cuidat durant una llarga malaltia, encara que sabia de les seves infidelitats.

Totes elles van travessar etapes d'autèntica misèria -no només a la infància- i de persecució política. Les tres es van casar o van viure amb activistes d'esquerra. Però l'interès d'aquestes tres germanes no es deu només ni principalment a les seves vicissituds personals, sinó a la seva contribució al desenvolupament del moviment obrer i al seu treball intel·lectual.

Un detall revelador sobre Jenny: al complir 13 anys la seva germana Laura li va regalar un diari i, en lloc de dedicar-lo a criaturades, es va posar a escriure un assaig sobre la història de Grècia. El 1870 va publicar diversos articles sobre el tractament donat als presos polítics irlandesos, un altre sobre els abusos de la policia francesa quan va ser detinguda al costat de la seva germana Eleanor; també va ser secretària del seu pare a l'Associació Internacional de Treballadors.

Laura va tenir una vida particularment difícil, travessant etapes de depressió potser a causa de la mort primerenca dels seus tres fills. Aclaparada per la pobresa, va treballar de professora d'idiomes i va acompanyar al seu marit per diversos països fugint de la policia i col·laborant amb els moviments socialistes. Aquesta dona, que havia ajudat al seu pare investigant per a ell, va escriure articles polítics (sobre el socialisme a França, per exemple), però no va arribar a tenir una obra notable, sempre a l'ombra de dos homes: el seu pare i el seu marit.

Eleanor, que havia volgut ser actriu, va ser la més intel·lectual de les tres: va escriure nombrosos articles, alguns interpretatius de l'obra del seu pare, altres sobre diferents temes d'importància política i social: un dels més interessants és el que escriu sobre la situació de les dones, tiranitzades pel capitalisme i pels homes; considerava que l'arribada del socialisme les faria lliures i iguals als homes. Dona políglota, va ser una dura crítica del colonialisme i una apassionada defensora de l'escolarització obligatòria.

Les tres, filles de Karl Marx i Jenny von Westpahlen, sentien adoració pel pare. La mare, igual que elles, quedaria enfosquida i relegada en un món d'homes. Socialisme i feminisme no eren ni de bon tros equivalentsTres germanes que, en una època més igualitària, haurien destacat en la vida política i intel·lectual de qualsevol país i no serien citades gairebé exclusivament com a apèndixs dels homes que van tenir a prop.

Inés Encuentra