A certa heroïna

Pintura: Aldo Balding 

 

Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan cult, un enfant terrible de les lletres a la ciutat, que als 17 anys havia escrit una novel.la prologada per un escriptor de renom mentre ella amb prous feines s'estava treient el COU.

Cada cop que el veia pensava "aiii que n'és de maco, amb aquest aire que té a lo David Bowie".

Van passar més de vint anys, no n'havia sabut res d'ell i ella després d'algun que altre fracàs intentava aixecar el vol. Es sentia orgullosa de la llibreria que acabava d'obrir i el fet d'estar rodejada de llibres i poder conversar amb la gent, poc a poc la feia sortir del pou.

Capricis del destí. No podia creure que el noi que tenia davant demanant-li "El País" fos aquell xicot del que feia tants anys que no en sabia res. El temps havia deixat en ell les marques d'una vida que semblava no haver estat gaire bona.

Anava cada dia a buscar el esmentat diari i una corrent de simpatia al principi va donar pas a una atracció irresistible per ambdues parts.

En les seves llargues converses s'ho van explicat tot; el seu món, els llibres,... i les seves addicions i tants ingressos per tal de desintoxicar-se, un sense fi de caigudes i recaigudes. Era un ser sensible que necessitava un contacte humà amb urgència.

Ja no podien passar sense veure's, sense les seves converses tan enriquidores per a ella.

Fins que de sobte va desaparèixer i

van passar els dies sense rastre d'ell.

Fins que un matí un xicot va entrar a la llibreria i amb l'excusa de comprar un bolígraf, li va dir a la noia, que acabava de sortir de l'hospital i li portava l'encàrrec d'en Jordi: "Digues-li que no pateixi per res, digues-li que estic bé".

Al poc temps, en Jordi va morir de la Sida.

Trist molt trist; avui ella l'ha recordat mentre endreçava els calaixos i contempla la seva novel.la inèdita que ell li va dedicar: "A certa heroïna".

Inés Encuentra