Powered By Blogger
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de maig del 2021

AIGUA DE LA GALLEDA

 

Antoni Garcia Iranzo


Escombrar l´escaleta,

esquitxar l´aigua de la galleda

amb les mans

regant els carres d´alegria al matí,

no eren pas uns tèrbols somnis

sinó també uns atàvics

costums ancestrals.


A mesura que avancem cap al no-res

s´esvaixen aquests records

dins els nostres caps

com un polsim eteri

i malastruc que estossega.


Viatjen cap a l´èter

veloços com a tuc-tucs,

com a hectoplasmes

esbojarrats.


S´allunyen amb ansietat,

es dispersen.


Potser no saben que molt aviat

els tornarem a reclamar

com a guia necessària per bastir

un paradigma nou.



Antoni Garcia Iranzo & © 22 abril 2020

dissabte, 24 d’abril del 2021

Truita de patates sense ou ni patata


 

Continuant amb la dura temàtica que hem endagat

per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga,

gastar poc i estirar molt el nostre pansit pressupost,

avui intarem fer una truita de patates sense ou ni patates.

Curiós, però possible.


Necessitem:


-Un parell de taronjes, d´aquestes que fa temps que tenim

   al rebost i més que taronjes sembles pilotes de tenis,

   perquè estan tan granadetes ja que si les llencem

   al terre boten.

-Farina, de la més barata

-Oli de girasol (el d´oliva és molt més car)

-Una mica de bicarbonat

-Un pessic de safrà

-Aigua de la font més propera

(És important anar a la nostra font habitual tot cantant:

La fadrina va a la font a buscar un cantiret d'aigua,

refilant com un ocell i saltant com una daina. la, la, la...)

-Sal, també barateta.


Posem l´aigua de la font a escalfar.

Pelem les taronjes i aprofitem el blanc de sota la pell,

el farem servir a tall de patates,

l´anem tallant i l´escaldem un parell o tres de cops

per treure-li l´amargor.


Fem una massa d´aigua, farina, una mica de bicarbonat

per donar-li volum i afegim un pessiguet de safrà, a fí

de que ens agafi una mica de color d´ou.

A la paella fiquem l´oli de girasol i quan estigui ben calentet

afegim les peles blanques de la taronja,

quan daurin afegim el succedani d´ou que hem fet,

la gallina ens ho agraïrà molt, descansarà una mica de

l´explotació a que la sotmetem, recordeu la cançó

mentre fem feina:


LA GALLINA HA DIT QUE PROU, VISCA LA REVOLUCIÓ!!


Voltejem, deixem daurar i Au, companys!!!

Si no ens agrada o pensem que no és el mateix recordeu

els soldats a la batalla de l´Ebre, a les glorioses serres

de Cavalls i de Pàndols, ells la menjaven i no es

queixaven pas tant com nosaltres, no eren tant

primmirats.

També podem, depèn del gust, afegir-li seba,

recordeu que ha d´estar grillada i granadeta,

que li surtin branquillons.



QUE VAGI DE GUST!!*!!


Antoni el cantautor més arruïnat,

retallat i garrratibat de tota Catalunya



divendres, 16 d’abril del 2021

Històries del metro

   El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena  de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa. 

   Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó  i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat. 

   Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.

   Però ara en  Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.

   El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe". 

   Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina. 

   La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol. 

   Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.

   La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.


Inés Encuentra

(Relats TMB. 2017) 

dijous, 15 d’abril del 2021

MARIA DE MAGDALA


Segles abans Maria Magdalena

s´havia proclamat dona,

i ho era:

lliure i magnífica!!

Generosa, digne, suficient.

prestigiosa, solidària, incòlume.


Els èssers la beneplacitaren,

l´aplaudiren amb vehemència,

un regalim constant de joia

regava els carrers

i els refrescava

durant el dia i durant la nit.


Pintura de Joan Fernàndez














Era dona amb carisma, orgull,

i templança.

Era ferma, humil i tossuda

com els segles.

Era dona!!!


Fins que algú va voler dir just tot el contrari

i deixà mal escrit el nom

de Maria de Magdala per la història,

la indigna, pecadora, emeretriu.


Car no calien dones empoderades i lliures

sinò dones a les quals poder perdonar.

Heus ací ja una de les grans post-veritats

de la història.



Antoni Garcia Iranzo

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019




dilluns, 12 d’abril del 2021

La paraula


   Cada dia, recreem la paraula, la petita i humil matèria amb

la que creem vida a cada moment. Admirem el seu cos lleuger, el

seu vol subtil i precís, el seu tacte exquisit i eficaç, que penetra

en les arrels més profundes i dialoga amb l'experiència passada

en un moment, sense que ens adonem de totes les capes 

que s'obren al nostre voltant ...

   Utilitzem la paraula amb cura, amb prudència i respecte.

Dialoguem en silenci amb les nostres paraules i intencions, 

amb la nostra història i records.

   Sabem que la paraula penetra en les aigües adormides en el

silenci, que la seva llum, el seu foc, la seva espurna brillant pot

omplir-nos de goig i d'estímul. Ens guia, és l'obertura als camins

nous o repetits -segons la expresem a diferents nivells, contextos,

paisatges.



   La paraula proposa en nosaltres països diversos, 

cadències, alens ... ens permet habitar i caminar per sendes

sempre renovades i belles.

Per què renunciar a aquest privilegi?

Bateguen les paraules entre els silencis.

Abracadabra del poder que ens habita, la fem servir 

amb la consciència de la seva veritat.


Inés Encuentra