L´optimista

 

   La Carme sempre deia que volia ser rica, que aquesta era la seva única meta a la vida. Des d'adolescent llegia tots els llibres de superació i assistia als seminaris de superació personal. Sense comptar les vegades que es va ficar en esquemes piramidals. Les seves xarxes socials estaven plenes de missatges de motivació.

   La vaig conèixer quan estudiàvem. Llavors internet es reduïa a un parell de cercadors i la velocitat era lamentable. Però ja estaven a l'ordre del dia els esquemes per fer-se ric fàcil i ràpid. Això va ser el primer que va buscar la Carme quan vam anar a un cafè internet on compraves mitja hora per navegar.

   Carme, els únics que fan diners aquests gurus. Deixa'm, jo ​​sé el que faig.

   La Carme va aconseguir la seva primera feina després que sortim del batxilletat, en un banc. Deia que estar a prop dels diners li donaria sort. Eren uns moments en que començaven a despuntar les xarxes socials. Amb la seva targeta de crèdit comprava cursos on line per a fer-se rica. En poc temps es va tornar en un vici.

   Va provar cursos de tots els sabors, alhora que s'enrolava en empreses de multinivell. A vegades em convidava a ser la meva pròpia cap però es molestava quan li preguntava per què seguia treballant al banc. Aquest treball va ser el que la va mantenir una mica amb els peus a terra. El seu pare li havia prohibit renunciar fins que no estigués guanyant el mateix en les seves iniciatives de gurus d'internet.

   Tots els gurus de cursos i mètodes de guanyar diners per internet són pràcticament el mateix. Alguns són més grandiloqüents i egocèntrics que d'altres, però des que esmenten que podés fer-te ric ja estan mentint. Gairebé sempre comença amb una web gratuïta, en la qual et venen el curs amb un 80% de descompte per única vegada. I després d'aquest curs, una masterclass, un coaching personalitzat i un esdeveniment presencial o en línia. Molts el que fan és convertir als seus alumnes -o com diuen alguns, el seu tributs en gurus al seu voltant. Altres en diuen família, i afegeixen que amb la família ningú es fica.

   Jo mirava els estats de Facebook de la Carme, plens de frases motivacionals, d'invitacions a cursos en línia, a vegades alguns productes generalment cosmètics o suplements vitamínics. Malgrat diversos anys sense resultats mai semblava donar-se per vençuda. Li he d'agrair que amb mi mai ha insistit molt a que m'apuntés a les seves xarxes piramidals.

   Crec que aquest discurs de l'èxit pot fer mal. Ningú vol ser un perdedor i tots volen ser els número u. Els èxits mai són suficients. Per a alguns es tracta de despertar enveja.

   Sempre era la mateixa història fins que un dia la Carme es va cansar. Un curs que li va comprar a un guru de tants, en què el tipus es va presentar a la sessió de coaching borratxo, va ser la gota que va vessar el got. Va escriure un post llarguíssim al Facebook on relatava tota la seva lluita perseguint un negoci propi que la fes rica o al menys guanyar prou per no patir pels comptes i els deutes. Un negoci que mai va trobar.

   Farsants! farsants!, deia, s'havien burlat de les seves il·lusions. Una nota molt sentida que acabo de tornar a llegir a l'escriure aquestes línies. La primera vegada que la vaig llegir la vaig trucar per telèfon i li vaig dir que ho sentia, però que m'alegrava que s'hagués adonat.

   La vaig trobar la setmana passada amb la seva família en un supermercat. A través de la mascareta em va somriure quan va dir que a la fi s'havia lliurat d'aquest vici de caminar buscant fórmules màgiques. Em va dir a l'acomiadar-se que no hi ha cap mal en ser una emprada i no un emprenedora exitosa.

Inés Encuentra

AL FAIÚN

 

Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació 

per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades 

i contextualitzar-me una mica a mi mateix.

Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.

Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten 

dins meu des que la realitat les va crear.

Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.

Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió, 

bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta 

quilòmetres al sud-est 

d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu 

de mil nou-cents vuitanta nou.

Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar 

eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.

Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre 

es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants, 

a veure que trobava!

Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut. 

Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental, 

el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur. 

El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui. 

Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.

Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull. 

L´indret era isolat.

Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres. 

Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.

Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre 

vegetació i vegetació.

Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat. 

Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes. 

Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi. 

Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.

Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant 

vés tu a saber el què,

va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta, 

al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau, 

amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa, 

una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí, 

reflectint la llum del sol.

    —Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.

L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury, 

passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.

No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona, 

es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal 

i anava fent la ronda.

Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.

Antoni Garcia Iranzo