dissabte, 22 de maig del 2021
dijous, 13 de maig del 2021
Hem pidolat
Fotografia: Anka Zhuralevls |
Hem pidolat
del molt el poc.
Hem estimat
i acaronat
arbres i fruits,
i la pell fina
de fulles nues.
Hem abraçat
la causa justa,
pensant que perdre
era guanyar
un altre dia.
En llargues nits
hem vetllat somnis,
per despertar
en un nou dia.
I hem treballat
com tot obrer,
dignificant
la nostra vida.
Ara restem
atents a tot,
fent del poc, molt,
i d'un instant
de breu mirar,
llarga carícia.
Inés Encuentra
diumenge, 9 de maig del 2021
A certa heroïna
Pintura: Aldo Balding |
Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan cult, un enfant terrible de les lletres a la ciutat, que als 17 anys havia escrit una novel.la prologada per un escriptor de renom mentre ella amb prous feines s'estava treient el COU.
Cada cop que el veia pensava "aiii que n'és de maco, amb aquest aire que té a lo David Bowie".
Van passar més de vint anys, no n'havia sabut res d'ell i ella després d'algun que altre fracàs intentava aixecar el vol. Es sentia orgullosa de la llibreria que acabava d'obrir i el fet d'estar rodejada de llibres i poder conversar amb la gent, poc a poc la feia sortir del pou.
Capricis del destí. No podia creure que el noi que tenia davant demanant-li "El País" fos aquell xicot del que feia tants anys que no en sabia res. El temps havia deixat en ell les marques d'una vida que semblava no haver estat gaire bona.
Anava cada dia a buscar el esmentat diari i una corrent de simpatia al principi va donar pas a una atracció irresistible per ambdues parts.
En les seves llargues converses s'ho van explicat tot; el seu món, els llibres,... i les seves addicions i tants ingressos per tal de desintoxicar-se, un sense fi de caigudes i recaigudes. Era un ser sensible que necessitava un contacte humà amb urgència.
Ja no podien passar sense veure's, sense les seves converses tan enriquidores per a ella.
Fins que de sobte va desaparèixer i
van passar els dies sense rastre d'ell.
Fins que un matí un xicot va entrar a la llibreria i amb l'excusa de comprar un bolígraf, li va dir a la noia, que acabava de sortir de l'hospital i li portava l'encàrrec d'en Jordi: "Digues-li que no pateixi per res, digues-li que estic bé".
Al poc temps, en Jordi va morir de la Sida.
Trist molt trist; avui ella l'ha recordat mentre endreçava els calaixos i contempla la seva novel.la inèdita que ell li va dedicar: "A certa heroïna".
Inés Encuentra
dijous, 29 d’abril del 2021
Plourà
Plourà quan hagi de ploure.
Hi haurà rostres lluminosos
com estels mullats al carrer
i els que s'obstinin a
la fràgil certesa d'un paraigua.
Hi haurà tolls a l'aguait,
amagats
com petites espurnes
darrere de les rajoles trencades.
Fotografía Edouard Boubat |
ja no pugui contenir-se,
i no li importi com cau
ni a quants mulla ...
Caurà com el plor cau
algunes vegades ...
sense més perquè
que perquè ha de ser.
diumenge, 25 d’abril del 2021
El dubte
Oli d´ Emilia Salas Echezarra |
Alguns dies el dubte imposa la seva presència
agitant i transformant les formes i paraules que el pensament crea;
el dia s'ennuvola
i es trenquen la integritat i la calma;
s'ignora si la veritat serà
l'antiga forma de somriure,
aquella que cantava la seva alegria i la seva pau
o aquesta, que s'obre camí a cops
i talla el delicat fil de la certesa.
El dubte
sempre dibuixant cercles ...
fins que qualsevol esquerda
obre un camí nou
i les paraules brollen, arriben al seu destí
i la veritat revela el cos de la seva llum.
Derrotat el dubte, s'allunya en el silenci.
divendres, 16 d’abril del 2021
Històries del metro
El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa.
Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat.
Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.
Però ara en Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.
El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe".
Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina.
La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol.
Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.
La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.
Inés Encuentra
(Relats TMB. 2017)
dilluns, 12 d’abril del 2021
La paraula
Cada dia, recreem la paraula, la petita i humil matèria amb
la que creem vida a cada moment. Admirem el seu cos lleuger, el
seu vol subtil i precís, el seu tacte exquisit i eficaç, que penetra
en les arrels més profundes i dialoga amb l'experiència passada
en un moment, sense que ens adonem de totes les capes
que s'obren al nostre voltant ...
Utilitzem la paraula amb cura, amb prudència i respecte.
Dialoguem en silenci amb les nostres paraules i intencions,
amb la nostra història i records.
Sabem que la paraula penetra en les aigües adormides en el
silenci, que la seva llum, el seu foc, la seva espurna brillant pot
omplir-nos de goig i d'estímul. Ens guia, és l'obertura als camins
nous o repetits -segons la expresem a diferents nivells, contextos,
paisatges.
La paraula proposa en nosaltres països diversos,
cadències, alens ... ens permet habitar i caminar per sendes
sempre renovades i belles.
Per què renunciar a aquest privilegi?
Bateguen les paraules entre els silencis.
Abracadabra del poder que ens habita, la fem servir
amb la consciència de la seva veritat.
dimecres, 7 d’abril del 2021
La Pau
L´home busca la paui no la troba.Travessa muntanyes i planes,eleva el seu vol solcant espais,creua mars immensosi la pau no hi és.
La cerca en el silenci de la nit.en la quietud dels camps,en el perfum de les flors,en el cant de les aus,en el murmuri de l'aigua
i allà tampoc hi ha la pau.
On és la pau prosa obligada de poetes,
lletra d'escriptors,
música i cant?
per romandre en el temps i l'espai?
Ara l'home construeix edificis
on fortes reixes el protegeixin
i allà vol trobar la pau,
però la pau no entra allà.
Obre camins, carrers i carreteres
per on cada dia surt a la recerca d'aquesta pau
i torna sol i confós,
en cap lloc va poder trobar la pau.
Però un dia reflexiona,
mira dins de si
i allà serena i tranquil·la està LA PAU,
que tant ha buscat
i al costat d'ella l'amor
la tolerància, la fraternitat, l'harmonia i la tranquil·litat.
Aquesta pau que l'home va trobar,
fa que els pobles es tolerin
i que el món marxi al ritme de la germanor i la unió.
Llavors els edificis es tornen llars,
que són santuaris de pau i d'amor.
Pels camins van homes de pau,
pels carrers se saluden amb una abraçada de pau
i van per les carreteres portant el cant de la pau.
Si cada home busqués dins seu la seva pròpia pau
s'acabarien les guerres,
s'escoltaria al germà,
es comprendria al veí
i donaríem la mà al foraster.
Així veuríem al sol brillar amb més intensitat
perquè la pau també té llum pròpia.
dissabte, 3 d’abril del 2021
El destí
Per aquestes coses que tenen les xarxes, fa un temps vaig retrobar la Teresa, una noia de la meva ciutat, amb la qual no havíem mantingut el que es pot dir una amistat; l'únic que sabia d'ella era que els nostres pares en algun moment havien treballat junts. Jo la trobava molt eixerida i admirava la seva desenvoltura, donat que servidora era una noieta bastant tímida.
El cas és que un cop ja amigades a la xarxa, un dia la Teresa em va escriure comentant-me un record del seu pare vers el meu.
Més o menys aquesta seria la conversa entre els dos.
Teresa:
"Un dia diumenge, el meu pare, anant a comprar el diari més o menys a l'altura de la pastisseria Monrabá, es va trobar al Josep Maria, antic company de feina, que li venia en direcció contrària.
-Hola noi, com va?
-Mmmmmm, -mirant amb ulls esbatanats i en xoc-
-Però què tens home? què et passa...
-Mmmmmmm..-mirada perduda, molt esblancaït i mirant al terra...- He de marxar.... perdona ...- va mig dir mentre continuava caminant com un autòmata...
El meu pare es va quedar molt preocupat, fins a l'endemá al llegir el diari i veure un terrible accident dels fans del Lleida -crec- que anaven a Fraga, que un camió carregat amb un material dur i llarg-com unes barres de ferro o formigó, o no se qué, que sobresurtien , va incrustar al autocar, provocant la mort d'alguns passatgers. Ohhh, va dir el meu pare, pobre amic meu, el Josep Maria anava a dins" ...
-Un episodi trist que em va fer venir a la memòria el relat que m'havia explicat la meva mare i com va viure ella aquells moments quan encara no havia jo ni nascut.
El destí o digueu-li com volgueu va fer que el Josep Maria naixés de nou i que jo estigui aquí.
-
A l tornar del concert, la casa em rep amb un impossible silenci i el ressò dels batecs del rock. D iluïda en un mar d'angoixes, envolta...
-
Pintura: Aldo Balding Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan ...
-
Segles abans Maria Magdalena s´havia proclamat dona, i ho era: lliure i magnífica!! Generosa, digne, suficient. prestigiosa, solidària,...