Holograma

   Potser èrem massa introspectius

quan no calia.

El poliamor no havia causat tants estralls

com suposàvem i en les hores de solitud

et visualitzava i et sentia

com una glopada d´aire nou

que ventilava els enquilosats i estrets

conductes del meu cervell.

   Tota la teva esdandalosament

sublim bellesa

palplantada en front meu,

tot i ser només holograma!

   La textura del teu cabell,

l´aroma del teu cos,

la fragància dels teus neguits,

la freqüència cadenciosa del teu alè,

encantades en front meu

tot i ser un cruel holograma!

   Tota la subtil i delicada

lleugeresa del teu somriure

que belluga universos estrictes,

que és capaç de detectar micres d´amor

sobrevolant l´éter,

esbojarrada en front meu

tot i ser un làbil holograma!

   Com una brillant panoràmica

inversa fuetejant dolçament

els meus sentits,

estabornint-los tothora

tot i ser un embriagador holograma!

   No hi havia al món holograma més excels que el teu

ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,

car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.

Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020

Marroc

 

  

L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix

 Olor de cedre pels carrers

i resols d´alabastre.

   Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.

   I també un brogit extès d´alès atrafegats

amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.

   No sé pas si havia colibrins hiperactius

solcant el mar dels dubtes,

però jo me´ls he imaginat sempre

amb ses esgotadores ales

ventant-me.

   El que si hi havia era el ressò

dels segles badant.

l ´ombra allargassada dels minarets,

que embadalien el meu anhel,

la letargia somorta de la calorada

i l´esquitx valent de la glamorosa henna

que inundava alhora

el tot i el no res,

ferma i abrandada.

   Cal recordar que també hi havia

el rebrec tossut de la història,

torsimany sideral

que ens ennuega.

AntoniGarcia Iranzo juny 2020

MARIA DE MAGDALA

Segles abans Maria Magdalena

s´havia proclamat dona,

i ho era:

lliure i magnífica!!

Generosa, digne, suficient.

prestigiosa, solidària, incòlume.

Els èssers la beneplacitaren,

l´aplaudiren amb vehemència,

un regalim constant de joia

regava els carrers

i els refrescava

durant el dia i durant la nit.

Pintura de Joan Fernàndez

Era dona amb carisma, orgull,

i templança.

Era ferma, humil i tossuda

com els segles.

Era dona!!!

Fins que algú va voler dir just tot el contrari

i deixà mal escrit el nom

de Maria de Magdala per la història,

la indigna, pecadora, emeretriu.

Car no calien dones empoderades i lliures

sinò dones a les quals poder perdonar.

Heus ací ja una de les grans post-veritats

de la història.

Antoni Garcia Iranzo

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019

NO HI HAVIA PAS MÓN!

 

    Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,

s´estimaven amb nuesa,

no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,

ni tremolava València,

ni la terra, ni res de res.

    S´estimaven amb delit però amb pulcritud,

a cada segon, a cada mínim instant

de l´univers

i semblava que no hi havia món.

    No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,

només hi havia silenci, un silenci no pas cru,

i semblava que no hi havia món.

  L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser

    No hi havia gemecs, ni cridòria,

ni joves cossos retorçant-se,

ni tan sols lleugers sospirs,

tan sols hi havia subtils amanyacs

i semblava que no hi havia món.

    Era un amor serè,

no hi havia vent, només calma,

no com és la calma a la mar,

sinó com és la calma al cel estelat.

    No hi havia món....

i no l´havia perquè

potser ja no tocava que l´haguès.

Antoni Garcia Iranzo 

(antonigarcia69@yahoo.com)

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019

AGULLES D´ESTENDRE LA ROBA

 

   A les teulades,

tot ple de cordills,

al costat de les antenes,

on bufava el fí i exacte oratge

que ens petonejava les galtes,

i ens les encenia,

amb un lleuger toc galià potser,

allà, allà hi eres tu,

bonica i generosa com sempre,

subtil, preuada, eficient.

Un xic emborronada potser

per l´atzarós missatge

de l´aire que ens prenia

l´ànima.

Però amb aquell esperit arrampellat

que tant em regirava

i em duia sempre per

camins de desitjos inaturables.

Allà hi eres tu,

bàsicament perfecte,

cruelment sublim

i jo simplement,

et desitjava a tu,

al teu alè,

i a la teva esma.

Antoni Garcia Iranzo

-Poemari Inconcret-

Editorial Comte D´Aure 2019

Relat amb joguesca inclosa

   Ja feia uns quants dies que la gent del poble estava força esverada, 

sabia de presència a la comarca dels soldats que lluitaven al costat de la 

República però va ser aquell matí quan havien arribat al poble.

Famolencs i assedegats.

Un petit destacament va entrar al bar central del poble. 

Un local no pas massa gran però bonic, construit aprofitant els murs 

d´un antic castell templer.

Els habitants d´aquell poble tan petit era gent inquieta, això era normal.

Xiuxiuejaven constantment entre ells:

-Han baixat els soldats de les muntanyes, han baixat! Guaita´ls!

  Mentrestant els soldats seien a les taules de fusta rústica bevent a galet.

De les taules estant, devia de ser molt agradable contemplar com entraven 

els primers ratjos de sol i poder fer un bon mos, cosa que ja tocava, tot i que

l´excès d´ expectació generada els incomodava una mica.

   -Molt bon dia, camarades, visca la llibertat!!!!! -Digué el propietari

   -Desitjeu fer un mos?

    Si, company... estem molt cansats i tenim gana. 

    Hem sentit molt a parlar de la clotxa, en teniu?

   -Oi tant que si, companys. Ara mateix us en fem set de clotxes!!

   Només van passar uns instants de les primeres mossegades que els 

ànims dels soldats van fer un gir inesperat, aquell deliciós menjar 

els hi proporcionava aquell estat.

Però podríeu dir a quin poble i a quina comarca s´hi estaven?

Antoni Garcia Iranzo

SOLUCIÓ: