Per aquestes coses que tenen les xarxes, fa un temps vaig retrobar la Teresa, una noia de la meva ciutat, amb la qual no havíem mantingut el que es pot dir una amistat; l'únic que sabia d'ella era que els nostres pares en algun moment havien treballat junts. Jo la trobava molt eixerida i admirava la seva desenvoltura, donat que servidora era una noieta bastant tímida.
El cas és que un cop ja amigades a la xarxa, un dia la Teresa em va escriure comentant-me un record del seu pare vers el meu.
Més o menys aquesta seria la conversa entre els dos.
Teresa:
"Un dia diumenge, el meu pare, anant a comprar el diari més o menys a l'altura de la pastisseria Monrabá, es va trobar al Josep Maria, antic company de feina, que li venia en direcció contrària.
-Hola noi, com va?
-Mmmmmm, -mirant amb ulls esbatanats i en xoc-
-Però què tens home? què et passa...
-Mmmmmmm..-mirada perduda, molt esblancaït i mirant al terra...- He de marxar.... perdona ...- va mig dir mentre continuava caminant com un autòmata...
El meu pare es va quedar molt preocupat, fins a l'endemá al llegir el diari i veure un terrible accident dels fans del Lleida -crec- que anaven a Fraga, que un camió carregat amb un material dur i llarg-com unes barres de ferro o formigó, o no se qué, que sobresurtien , va incrustar al autocar, provocant la mort d'alguns passatgers. Ohhh, va dir el meu pare, pobre amic meu, el Josep Maria anava a dins" ...
-Un episodi trist que em va fer venir a la memòria el relat que m'havia explicat la meva mare i com va viure ella aquells moments quan encara no havia jo ni nascut.
El destí o digueu-li com volgueu va fer que el Josep Maria naixés de nou i que jo estigui aquí.
