Potser èrem massa introspectius
quan no calia.
El poliamor no havia causat tants estralls
com suposàvem i en les hores de solitud
et visualitzava i et sentia
com una glopada d´aire nou
que ventilava els enquilosats i estrets
conductes del meu cervell.
Tota la teva esdandalosament
sublim bellesa
palplantada en front meu,
tot i ser només holograma!
La textura del teu cabell,
l´aroma del teu cos,
la fragància dels teus neguits,
la freqüència cadenciosa del teu alè,
encantades en front meu
tot i ser un cruel holograma!
Tota la subtil i delicada
lleugeresa del teu somriure
que belluga universos estrictes,
que és capaç de detectar micres d´amor
sobrevolant l´éter,
esbojarrada en front meu
tot i ser un làbil holograma!
Com una brillant panoràmica
inversa fuetejant dolçament
els meus sentits,
estabornint-los tothora
tot i ser un embriagador holograma!
No hi havia al món holograma més excels que el teu
ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,
car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.
Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020
