(Les cosines reals que no s´espantin, és pura ficció)
La cosina Rafaela i jo èrem nòvios quan èrem petits
i ens voliem casar quan fóssim grans.
Era rodoneta, molt guapa, amb uns ulls que volien
volar pels espais siderals però també pels espais
que no ho eren pas de siderals.
Amb tirabuxons, alegre, vital i coetània.
El temps s´aturava quan jugàvem plegats.
Estar amb ella era com ficar-se dintre d´una pel·lícula
de dibuixos animats!
Qualsevol poema d´exaltació a la vida, la bellesa i l´amor
que faig darrerament, quadraria amb ella.
Possiblement la Rafaela hagi estat sense voler ni ella ni
jo la musa subliminal que ha governat totes les meves
creacions al llarg dels anys, vés tu per on!
El tiet Pablo era el pare de la Rafaela, aragonès de soca-arrel,
home contundent, antic però entranyable.
Home d´ordre també, en això semblava català.
Ens ho deia sempre amb la seva inefable cantarella aragonesa:
-Que vosotros no os podéis cásar, que sois primós!!!!
No vís que os podrián sálir los hijos tontos?
Van passar els anys i les cabòries infantils es varen esvair.
La Rafaela tot d´un plegat es convertí en una magnífica i exhuberant
joveneta de vint anys. Els meus ulls la van mirar d´una altra manera
durant la boda d´uns cosins mutus, la vaig observar amb uns altres
sentits i uns altres desitjos.
Potser fugissers i volàtils, però intensos.
Una il·lusió infantil ja va quedar trencada per sempre, la que no era
infantil era impossible.
Guaita si en deu fer d´anys ja que no veig a la Rafaela!!!!
Però ahir, precisament, somniava que ens trobàvem quan
jo sortia d´un ascensor.
I allà mateix, a la porta, res més sentir les nostres olors,
ens vam començar a a assassinar l´un a l´altre amb besades
infinites i arrampellades.
Una passió, un desfici tan intens com irreal perquè
en ple extasi vaig despertar.
Maleïts somnis, maleïts siguin.. !
Sempre acaben quan més plaents són.
Misteriosos ells, deuen ser una mena de diccionari ocult,
tot i que estaria bé que parlessin clar i així els entendríem
ja d´una vegada. Potser siguin profecies, desitjos, possibilitats
perdudes o, en aquest cas, el reflex d´una tensió sexual no resolta.
El més esperonador estaria que fossin interferències d´altres
universos paral·lels!!
Quina xulada! Això voldria dir que en una altra realitat he tingut
el plaer immens d´accedir a les embriagadores besades
de l´estimada cosina Rafaela.
I a d´altres coses també!
Antoni Garcia Iranzo 15 de juliol 2021 13:13
