Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació
per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades
i contextualitzar-me una mica a mi mateix.
Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.
Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten
dins meu des que la realitat les va crear.
Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.
Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió,
bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta
quilòmetres al sud-est
d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu
de mil nou-cents vuitanta nou.
Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar
eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.
Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre
es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants,
a veure que trobava!
Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut.
Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental,
el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur.
El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui.
Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.
Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull.
L´indret era isolat.
Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres.
Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.
Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre
vegetació i vegetació.
Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat.
Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes.
Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi.
Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.
Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant
vés tu a saber el què,
va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta,
al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau,
amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa,
una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí,
reflectint la llum del sol.
—Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.
L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury,
passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.
No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona,
es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal
i anava fent la ronda.
Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.
Antoni Garcia Iranzo
