 |
Jardí romàntic del parc del laberint |
La transformació ha arribat inesperadament.
Un cop sec i precís,
un instrument fet a mida,
han convertit el meu impenetrable ser
en àtoms líquids bullint
per tots els costats.
M'aproximo a un paisatge verd
l' oloro,
vull tocar-lo
els meus sentits estan emergint
a passos gegantins.
Crec que ja sé perquè
sóc al món,
per fondre'm amb l'herba.
 |
Fotografia: Anka Zhuralevls |
 |
| Antoni Garcia Iranzo |
Escombrar l´escaleta,
esquitxar l´aigua de la galleda
amb les mans
regant els carres d´alegria al matí,
no eren pas uns tèrbols somnis
sinó també uns atàvics
costums ancestrals.
A mesura que avancem cap al no-res
s´esvaixen aquests records
dins els nostres caps
com un polsim eteri
i malastruc que estossega.
Viatjen cap a l´èter
veloços com a tuc-tucs,
com a hectoplasmes
esbojarrats.
S´allunyen amb ansietat,
es dispersen.
Potser no saben que molt aviat
els tornarem a reclamar
com a guia necessària per bastir
un paradigma nou.
 |
Pintura: Aldo Balding |
Potser èrem massa introspectius
quan no calia.
El poliamor no havia causat tants estralls
com suposàvem i en les hores de solitud
et visualitzava i et sentia
com una glopada d´aire nou
que ventilava els enquilosats i estrets
conductes del meu cervell.
Tota la teva esdandalosament
sublim bellesa
palplantada en front meu,
tot i ser només holograma!
La textura del teu cabell,
l´aroma del teu cos,
la fragància dels teus neguits,
la freqüència cadenciosa del teu alè,
encantades en front meu
tot i ser un cruel holograma!
Tota la subtil i delicada
lleugeresa del teu somriure
que belluga universos estrictes,
que és capaç de detectar micres d´amor
sobrevolant l´éter,
esbojarrada en front meu
tot i ser un làbil holograma!
Com una brillant panoràmica
inversa fuetejant dolçament
els meus sentits,
estabornint-los tothora
tot i ser un embriagador holograma!
No hi havia al món holograma més excels que el teu
ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,
car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.
Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020
 |
Carles Bort cel·lebrant la vida i l´amor |
Plourà quan hagi de ploure.
Hi haurà rostres lluminosos
com estels mullats al carrer
i els que s'obstinin a
la fràgil certesa d'un paraigua.
Hi haurà tolls a l'aguait,
amagats
com petites espurnes
darrere de les rajoles trencades.
 |
| Fotografía Edouard Boubat |
ja no pugui contenir-se,
i no li importi com cau
ni a quants mulla ...
Caurà com el plor cau
algunes vegades ...
sense més perquè
que perquè ha de ser.
L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix
Olor de cedre pels carrers
i resols d´alabastre.
Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.
I també un brogit extès d´alès atrafegats
amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.
No sé pas si havia colibrins hiperactius
solcant el mar dels dubtes,
però jo me´ls he imaginat sempre
amb ses esgotadores ales
ventant-me.
El que si hi havia era el ressò
dels segles badant.
l ´ombra allargassada dels minarets,
que embadalien el meu anhel,
la letargia somorta de la calorada
i l´esquitx valent de la glamorosa henna
que inundava alhora
el tot i el no res,
ferma i abrandada.
Cal recordar que també hi havia
el rebrec tossut de la història,
torsimany sideral
que ens ennuega.
Segles abans Maria Magdalena
s´havia proclamat dona,
i ho era:
lliure i magnífica!!
Generosa, digne, suficient.
prestigiosa, solidària, incòlume.
Els èssers la beneplacitaren,
l´aplaudiren amb vehemència,
un regalim constant de joia
regava els carrers
i els refrescava
durant el dia i durant la nit.
 |
Pintura de Joan Fernàndez |
Era dona amb carisma, orgull,
i templança.
Era ferma, humil i tossuda
com els segles.
Era dona!!!
Fins que algú va voler dir just tot el contrari
i deixà mal escrit el nom
de Maria de Magdala per la història,
la indigna, pecadora, emeretriu.
Car no calien dones empoderades i lliures
sinò dones a les quals poder perdonar.
Heus ací ja una de les grans post-veritats
de la història.
Poemari Inconcret
Editorial Comte d´Aure 2019
Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,
s´estimaven amb nuesa,
no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,
ni tremolava València,
ni la terra, ni res de res.
S´estimaven amb delit però amb pulcritud,
a cada segon, a cada mínim instant
de l´univers
i semblava que no hi havia món.
No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,
només hi havia silenci, un silenci no pas cru,
i semblava que no hi havia món.
L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser
No hi havia gemecs, ni cridòria,
ni joves cossos retorçant-se,
ni tan sols lleugers sospirs,
tan sols hi havia subtils amanyacs
i semblava que no hi havia món.
Era un amor serè,
no hi havia vent, només calma,
no com és la calma a la mar,
sinó com és la calma al cel estelat.
No hi havia món....
i no l´havia perquè
potser ja no tocava que l´haguès.
L´home busca la paui no la troba.Travessa muntanyes i planes,eleva el seu vol solcant espais,creua mars immensosi la pau no hi és.
La cerca en el silenci de la nit.en la quietud dels camps,en el perfum de les flors,en el cant de les aus,en el murmuri de l'aigua
i allà tampoc hi ha la pau.
On és la pau prosa obligada de poetes,
lletra d'escriptors,
música i cant?
per romandre en el temps i l'espai?
Ara l'home construeix edificis
on fortes reixes el protegeixin
i allà vol trobar la pau,
però la pau no entra allà.
Obre camins, carrers i carreteres
per on cada dia surt a la recerca d'aquesta pau
i torna sol i confós,
en cap lloc va poder trobar la pau.
Però un dia reflexiona,
mira dins de si
i allà serena i tranquil·la està LA PAU,
que tant ha buscat
i al costat d'ella l'amor
la tolerància, la fraternitat, l'harmonia i la tranquil·litat.
Aquesta pau que l'home va trobar,
fa que els pobles es tolerin
i que el món marxi al ritme de la germanor i la unió.
Llavors els edificis es tornen llars,
que són santuaris de pau i d'amor.
Pels camins van homes de pau,
pels carrers se saluden amb una abraçada de pau
i van per les carreteres portant el cant de la pau.
Si cada home busqués dins seu la seva pròpia pau
s'acabarien les guerres,
s'escoltaria al germà,
es comprendria al veí
i donaríem la mà al foraster.
Així veuríem al sol brillar amb més intensitat
perquè la pau també té llum pròpia.
A les teulades,
tot ple de cordills,
al costat de les antenes,
on bufava el fí i exacte oratge
que ens petonejava les galtes,
i ens les encenia,
amb un lleuger toc galià potser,
allà, allà hi eres tu,
bonica i generosa com sempre,
subtil, preuada, eficient.
Un xic emborronada potser
per l´atzarós missatge
de l´aire que ens prenia
l´ànima.
Però amb aquell esperit arrampellat
que tant em regirava
i em duia sempre per
camins de desitjos inaturables.
Allà hi eres tu,
bàsicament perfecte,
cruelment sublim
i jo simplement,
et desitjava a tu,
al teu alè,
i a la teva esma.
-Poemari Inconcret-
Editorial Comte D´Aure 2019
