 |
Jardí romàntic del parc del laberint |
La transformació ha arribat inesperadament.
Un cop sec i precís,
un instrument fet a mida,
han convertit el meu impenetrable ser
en àtoms líquids bullint
per tots els costats.
M'aproximo a un paisatge verd
l' oloro,
vull tocar-lo
els meus sentits estan emergint
a passos gegantins.
Crec que ja sé perquè
sóc al món,
per fondre'm amb l'herba.
 |
Fotografia: Anka Zhuralevls |
 |
| Antoni Garcia Iranzo |
Escombrar l´escaleta,
esquitxar l´aigua de la galleda
amb les mans
regant els carres d´alegria al matí,
no eren pas uns tèrbols somnis
sinó també uns atàvics
costums ancestrals.
A mesura que avancem cap al no-res
s´esvaixen aquests records
dins els nostres caps
com un polsim eteri
i malastruc que estossega.
Viatjen cap a l´èter
veloços com a tuc-tucs,
com a hectoplasmes
esbojarrats.
S´allunyen amb ansietat,
es dispersen.
Potser no saben que molt aviat
els tornarem a reclamar
com a guia necessària per bastir
un paradigma nou.
 |
Pintura: Aldo Balding |
Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació
per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades
i contextualitzar-me una mica a mi mateix.
Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.
Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten
dins meu des que la realitat les va crear.
Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.
Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió,
bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta
quilòmetres al sud-est
d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu
de mil nou-cents vuitanta nou.
Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar
eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.
Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre
es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants,
a veure que trobava!
Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut.
Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental,
el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur.
El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui.
Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.
Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull.
L´indret era isolat.
Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres.
Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.
Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre
vegetació i vegetació.
Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat.
Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes.
Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi.
Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.
Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant
vés tu a saber el què,
va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta,
al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau,
amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa,
una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí,
reflectint la llum del sol.
—Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.
L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury,
passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.
No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona,
es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal
i anava fent la ronda.
Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.
Antoni Garcia Iranzo
Potser èrem massa introspectius
quan no calia.
El poliamor no havia causat tants estralls
com suposàvem i en les hores de solitud
et visualitzava i et sentia
com una glopada d´aire nou
que ventilava els enquilosats i estrets
conductes del meu cervell.
Tota la teva esdandalosament
sublim bellesa
palplantada en front meu,
tot i ser només holograma!
La textura del teu cabell,
l´aroma del teu cos,
la fragància dels teus neguits,
la freqüència cadenciosa del teu alè,
encantades en front meu
tot i ser un cruel holograma!
Tota la subtil i delicada
lleugeresa del teu somriure
que belluga universos estrictes,
que és capaç de detectar micres d´amor
sobrevolant l´éter,
esbojarrada en front meu
tot i ser un làbil holograma!
Com una brillant panoràmica
inversa fuetejant dolçament
els meus sentits,
estabornint-los tothora
tot i ser un embriagador holograma!
No hi havia al món holograma més excels que el teu
ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,
car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.
Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020
L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix
Olor de cedre pels carrers
i resols d´alabastre.
Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.
I també un brogit extès d´alès atrafegats
amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.
No sé pas si havia colibrins hiperactius
solcant el mar dels dubtes,
però jo me´ls he imaginat sempre
amb ses esgotadores ales
ventant-me.
El que si hi havia era el ressò
dels segles badant.
l ´ombra allargassada dels minarets,
que embadalien el meu anhel,
la letargia somorta de la calorada
i l´esquitx valent de la glamorosa henna
que inundava alhora
el tot i el no res,
ferma i abrandada.
Cal recordar que també hi havia
el rebrec tossut de la història,
torsimany sideral
que ens ennuega.
 |
Oli d´ Emilia Salas Echezarra |
Alguns dies el dubte imposa la seva presència
agitant i transformant les formes i paraules que el pensament crea;
el dia s'ennuvola
i es trenquen la integritat i la calma;
s'ignora si la veritat serà
l'antiga forma de somriure,
aquella que cantava la seva alegria i la seva pau
o aquesta, que s'obre camí a cops
i talla el delicat fil de la certesa.
El dubte
sempre dibuixant cercles ...
fins que qualsevol esquerda
obre un camí nou
i les paraules brollen, arriben al seu destí
i la veritat revela el cos de la seva llum.
Derrotat el dubte, s'allunya en el silenci.
El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa.
Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat.
Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.
Però ara en Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.
El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe".
Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina.
La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol.
Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.
La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.
Inés Encuentra
(Relats TMB. 2017)
Segles abans Maria Magdalena
s´havia proclamat dona,
i ho era:
lliure i magnífica!!
Generosa, digne, suficient.
prestigiosa, solidària, incòlume.
Els èssers la beneplacitaren,
l´aplaudiren amb vehemència,
un regalim constant de joia
regava els carrers
i els refrescava
durant el dia i durant la nit.
 |
Pintura de Joan Fernàndez |
Era dona amb carisma, orgull,
i templança.
Era ferma, humil i tossuda
com els segles.
Era dona!!!
Fins que algú va voler dir just tot el contrari
i deixà mal escrit el nom
de Maria de Magdala per la història,
la indigna, pecadora, emeretriu.
Car no calien dones empoderades i lliures
sinò dones a les quals poder perdonar.
Heus ací ja una de les grans post-veritats
de la història.
Poemari Inconcret
Editorial Comte d´Aure 2019
Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,
s´estimaven amb nuesa,
no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,
ni tremolava València,
ni la terra, ni res de res.
S´estimaven amb delit però amb pulcritud,
a cada segon, a cada mínim instant
de l´univers
i semblava que no hi havia món.
No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,
només hi havia silenci, un silenci no pas cru,
i semblava que no hi havia món.
L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser
No hi havia gemecs, ni cridòria,
ni joves cossos retorçant-se,
ni tan sols lleugers sospirs,
tan sols hi havia subtils amanyacs
i semblava que no hi havia món.
Era un amor serè,
no hi havia vent, només calma,
no com és la calma a la mar,
sinó com és la calma al cel estelat.
No hi havia món....
i no l´havia perquè
potser ja no tocava que l´haguès.
L´home busca la paui no la troba.Travessa muntanyes i planes,eleva el seu vol solcant espais,creua mars immensosi la pau no hi és.
La cerca en el silenci de la nit.en la quietud dels camps,en el perfum de les flors,en el cant de les aus,en el murmuri de l'aigua
i allà tampoc hi ha la pau.
On és la pau prosa obligada de poetes,
lletra d'escriptors,
música i cant?
per romandre en el temps i l'espai?
Ara l'home construeix edificis
on fortes reixes el protegeixin
i allà vol trobar la pau,
però la pau no entra allà.
Obre camins, carrers i carreteres
per on cada dia surt a la recerca d'aquesta pau
i torna sol i confós,
en cap lloc va poder trobar la pau.
Però un dia reflexiona,
mira dins de si
i allà serena i tranquil·la està LA PAU,
que tant ha buscat
i al costat d'ella l'amor
la tolerància, la fraternitat, l'harmonia i la tranquil·litat.
Aquesta pau que l'home va trobar,
fa que els pobles es tolerin
i que el món marxi al ritme de la germanor i la unió.
Llavors els edificis es tornen llars,
que són santuaris de pau i d'amor.
Pels camins van homes de pau,
pels carrers se saluden amb una abraçada de pau
i van per les carreteres portant el cant de la pau.
Si cada home busqués dins seu la seva pròpia pau
s'acabarien les guerres,
s'escoltaria al germà,
es comprendria al veí
i donaríem la mà al foraster.
Així veuríem al sol brillar amb més intensitat
perquè la pau també té llum pròpia.
A les teulades,
tot ple de cordills,
al costat de les antenes,
on bufava el fí i exacte oratge
que ens petonejava les galtes,
i ens les encenia,
amb un lleuger toc galià potser,
allà, allà hi eres tu,
bonica i generosa com sempre,
subtil, preuada, eficient.
Un xic emborronada potser
per l´atzarós missatge
de l´aire que ens prenia
l´ànima.
Però amb aquell esperit arrampellat
que tant em regirava
i em duia sempre per
camins de desitjos inaturables.
Allà hi eres tu,
bàsicament perfecte,
cruelment sublim
i jo simplement,
et desitjava a tu,
al teu alè,
i a la teva esma.
-Poemari Inconcret-
Editorial Comte D´Aure 2019
Famolencs i assedegats.
Un petit destacament va entrar al bar central del poble.
Un local no pas massa gran però bonic, construit aprofitant els murs
d´un antic castell templer.
Els habitants d´aquell poble tan petit era gent inquieta, això era normal.
Xiuxiuejaven constantment entre ells:
-Han baixat els soldats de les muntanyes, han baixat! Guaita´ls!
Mentrestant els soldats seien a les taules de fusta rústica bevent a galet.
De les taules estant, devia de ser molt agradable contemplar com entraven
els primers ratjos de sol i poder fer un bon mos, cosa que ja tocava, tot i que
l´excès d´ expectació generada els incomodava una mica.
-Molt bon dia, camarades, visca la llibertat!!!!! -Digué el propietari
-Desitjeu fer un mos?
Si, company... estem molt cansats i tenim gana.
Hem sentit molt a parlar de la clotxa, en teniu?
-Oi tant que si, companys. Ara mateix us en fem set de clotxes!!
Només van passar uns instants de les primeres mossegades que els
ànims dels soldats van fer un gir inesperat, aquell deliciós menjar
els hi proporcionava aquell estat.
Però podríeu dir a quin poble i a quina comarca s´hi estaven?
SOLUCIÓ:
