L´optimista

 

   La Carme sempre deia que volia ser rica, que aquesta era la seva única meta a la vida. Des d'adolescent llegia tots els llibres de superació i assistia als seminaris de superació personal. Sense comptar les vegades que es va ficar en esquemes piramidals. Les seves xarxes socials estaven plenes de missatges de motivació.

   La vaig conèixer quan estudiàvem. Llavors internet es reduïa a un parell de cercadors i la velocitat era lamentable. Però ja estaven a l'ordre del dia els esquemes per fer-se ric fàcil i ràpid. Això va ser el primer que va buscar la Carme quan vam anar a un cafè internet on compraves mitja hora per navegar.

   Carme, els únics que fan diners aquests gurus. Deixa'm, jo ​​sé el que faig.

   La Carme va aconseguir la seva primera feina després que sortim del batxilletat, en un banc. Deia que estar a prop dels diners li donaria sort. Eren uns moments en que començaven a despuntar les xarxes socials. Amb la seva targeta de crèdit comprava cursos on line per a fer-se rica. En poc temps es va tornar en un vici.

   Va provar cursos de tots els sabors, alhora que s'enrolava en empreses de multinivell. A vegades em convidava a ser la meva pròpia cap però es molestava quan li preguntava per què seguia treballant al banc. Aquest treball va ser el que la va mantenir una mica amb els peus a terra. El seu pare li havia prohibit renunciar fins que no estigués guanyant el mateix en les seves iniciatives de gurus d'internet.

   Tots els gurus de cursos i mètodes de guanyar diners per internet són pràcticament el mateix. Alguns són més grandiloqüents i egocèntrics que d'altres, però des que esmenten que podés fer-te ric ja estan mentint. Gairebé sempre comença amb una web gratuïta, en la qual et venen el curs amb un 80% de descompte per única vegada. I després d'aquest curs, una masterclass, un coaching personalitzat i un esdeveniment presencial o en línia. Molts el que fan és convertir als seus alumnes -o com diuen alguns, el seu tributs en gurus al seu voltant. Altres en diuen família, i afegeixen que amb la família ningú es fica.

   Jo mirava els estats de Facebook de la Carme, plens de frases motivacionals, d'invitacions a cursos en línia, a vegades alguns productes generalment cosmètics o suplements vitamínics. Malgrat diversos anys sense resultats mai semblava donar-se per vençuda. Li he d'agrair que amb mi mai ha insistit molt a que m'apuntés a les seves xarxes piramidals.

   Crec que aquest discurs de l'èxit pot fer mal. Ningú vol ser un perdedor i tots volen ser els número u. Els èxits mai són suficients. Per a alguns es tracta de despertar enveja.

   Sempre era la mateixa història fins que un dia la Carme es va cansar. Un curs que li va comprar a un guru de tants, en què el tipus es va presentar a la sessió de coaching borratxo, va ser la gota que va vessar el got. Va escriure un post llarguíssim al Facebook on relatava tota la seva lluita perseguint un negoci propi que la fes rica o al menys guanyar prou per no patir pels comptes i els deutes. Un negoci que mai va trobar.

   Farsants! farsants!, deia, s'havien burlat de les seves il·lusions. Una nota molt sentida que acabo de tornar a llegir a l'escriure aquestes línies. La primera vegada que la vaig llegir la vaig trucar per telèfon i li vaig dir que ho sentia, però que m'alegrava que s'hagués adonat.

   La vaig trobar la setmana passada amb la seva família en un supermercat. A través de la mascareta em va somriure quan va dir que a la fi s'havia lliurat d'aquest vici de caminar buscant fórmules màgiques. Em va dir a l'acomiadar-se que no hi ha cap mal en ser una emprada i no un emprenedora exitosa.

Inés Encuentra

A certa heroïna

Pintura: Aldo Balding 

 

Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan cult, un enfant terrible de les lletres a la ciutat, que als 17 anys havia escrit una novel.la prologada per un escriptor de renom mentre ella amb prous feines s'estava treient el COU.

Cada cop que el veia pensava "aiii que n'és de maco, amb aquest aire que té a lo David Bowie".

Van passar més de vint anys, no n'havia sabut res d'ell i ella després d'algun que altre fracàs intentava aixecar el vol. Es sentia orgullosa de la llibreria que acabava d'obrir i el fet d'estar rodejada de llibres i poder conversar amb la gent, poc a poc la feia sortir del pou.

Capricis del destí. No podia creure que el noi que tenia davant demanant-li "El País" fos aquell xicot del que feia tants anys que no en sabia res. El temps havia deixat en ell les marques d'una vida que semblava no haver estat gaire bona.

Anava cada dia a buscar el esmentat diari i una corrent de simpatia al principi va donar pas a una atracció irresistible per ambdues parts.

En les seves llargues converses s'ho van explicat tot; el seu món, els llibres,... i les seves addicions i tants ingressos per tal de desintoxicar-se, un sense fi de caigudes i recaigudes. Era un ser sensible que necessitava un contacte humà amb urgència.

Ja no podien passar sense veure's, sense les seves converses tan enriquidores per a ella.

Fins que de sobte va desaparèixer i

van passar els dies sense rastre d'ell.

Fins que un matí un xicot va entrar a la llibreria i amb l'excusa de comprar un bolígraf, li va dir a la noia, que acabava de sortir de l'hospital i li portava l'encàrrec d'en Jordi: "Digues-li que no pateixi per res, digues-li que estic bé".

Al poc temps, en Jordi va morir de la Sida.

Trist molt trist; avui ella l'ha recordat mentre endreçava els calaixos i contempla la seva novel.la inèdita que ell li va dedicar: "A certa heroïna".

Inés Encuentra

AL FAIÚN

 

Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació 

per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades 

i contextualitzar-me una mica a mi mateix.

Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.

Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten 

dins meu des que la realitat les va crear.

Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.

Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió, 

bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta 

quilòmetres al sud-est 

d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu 

de mil nou-cents vuitanta nou.

Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar 

eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.

Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre 

es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants, 

a veure que trobava!

Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut. 

Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental, 

el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur. 

El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui. 

Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.

Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull. 

L´indret era isolat.

Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres. 

Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.

Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre 

vegetació i vegetació.

Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat. 

Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes. 

Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi. 

Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.

Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant 

vés tu a saber el què,

va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta, 

al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau, 

amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa, 

una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí, 

reflectint la llum del sol.

    —Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.

L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury, 

passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.

No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona, 

es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal 

i anava fent la ronda.

Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.

Antoni Garcia Iranzo

Truita de patates sense ou ni patata

 

Continuant amb la dura temàtica que hem endagat

per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga,

gastar poc i estirar molt el nostre pansit pressupost,

avui intarem fer una truita de patates sense ou ni patates.

Curiós, però possible.

Necessitem:

-Un parell de taronjes, d´aquestes que fa temps que tenim

   al rebost i més que taronjes sembles pilotes de tenis,

   perquè estan tan granadetes ja que si les llencem

   al terre boten.

-Farina, de la més barata

-Oli de girasol (el d´oliva és molt més car)

-Una mica de bicarbonat

-Un pessic de safrà

-Aigua de la font més propera

(És important anar a la nostra font habitual tot cantant:

La fadrina va a la font a buscar un cantiret d'aigua,

refilant com un ocell i saltant com una daina. la, la, la...)

-Sal, també barateta.

Posem l´aigua de la font a escalfar.

Pelem les taronjes i aprofitem el blanc de sota la pell,

el farem servir a tall de patates,

l´anem tallant i l´escaldem un parell o tres de cops

per treure-li l´amargor.

Fem una massa d´aigua, farina, una mica de bicarbonat

per donar-li volum i afegim un pessiguet de safrà, a fí

de que ens agafi una mica de color d´ou.

A la paella fiquem l´oli de girasol i quan estigui ben calentet

afegim les peles blanques de la taronja,

quan daurin afegim el succedani d´ou que hem fet,

la gallina ens ho agraïrà molt, descansarà una mica de

l´explotació a que la sotmetem, recordeu la cançó

mentre fem feina:

LA GALLINA HA DIT QUE PROU, VISCA LA REVOLUCIÓ!!

Voltejem, deixem daurar i Au, companys!!!

Si no ens agrada o pensem que no és el mateix recordeu

els soldats a la batalla de l´Ebre, a les glorioses serres

de Cavalls i de Pàndols, ells la menjaven i no es

queixaven pas tant com nosaltres, no eren tant

primmirats.

També podem, depèn del gust, afegir-li seba,

recordeu que ha d´estar grillada i granadeta,

que li surtin branquillons.

QUE VAGI DE GUST!!*!!

Antoni el cantautor més arruïnat,

retallat i garrratibat de tota Catalunya

Històries del metro

   El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena  de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa. 

   Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó  i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat. 

   Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.

   Però ara en  Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.

   El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe". 

   Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina. 

   La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol. 

   Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.

   La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.

Inés Encuentra

(Relats TMB. 2017) 

El destí

   

    Per aquestes coses que tenen les xarxes, fa un temps vaig retrobar la Teresa, una noia de la meva ciutat, amb la qual no havíem mantingut el que es pot dir una amistat; l'únic que sabia d'ella era que els nostres pares en algun moment havien treballat junts. Jo la trobava molt  eixerida i admirava la seva desenvoltura, donat que servidora era una noieta bastant tímida. 

El cas és que un cop ja amigades a la xarxa, un dia la Teresa em va escriure comentant-me un record del seu pare vers el meu.

Més o menys aquesta seria la conversa entre els dos.

Teresa:

"Un dia diumenge,  el meu pare, anant a comprar el diari més o menys a l'altura de la pastisseria Monrabá, es va trobar al Josep Maria, antic company de feina, que li venia en direcció contrària.

-Hola noi, com va?

-Mmmmmm, -mirant amb ulls esbatanats i en xoc-

-Però què tens home? què et passa...

-Mmmmmmm..-mirada perduda, molt esblancaït i mirant al terra...- He de marxar.... perdona ...- va mig dir mentre continuava caminant com un autòmata...

   El meu pare es va quedar molt preocupat, fins a l'endemá al llegir el diari i veure un terrible accident dels fans del Lleida -crec- que anaven a Fraga, que un camió carregat amb un material dur i llarg-com unes barres de ferro o formigó, o no se qué, que sobresurtien , va incrustar al autocar, provocant la mort d'alguns passatgers. Ohhh, va dir el meu pare, pobre amic meu, el Josep Maria anava a dins" ...

 -Un episodi trist que em va fer venir a la memòria el relat que     m'havia explicat la meva mare i com va viure ella aquells moments   quan encara no havia jo ni nascut. 

   El destí o digueu-li com volgueu va fer que el Josep Maria naixés de nou  i que jo estigui aquí.  

 Inés Encuentra

Relat amb joguesca inclosa

   Ja feia uns quants dies que la gent del poble estava força esverada, 

sabia de presència a la comarca dels soldats que lluitaven al costat de la 

República però va ser aquell matí quan havien arribat al poble.

Famolencs i assedegats.

Un petit destacament va entrar al bar central del poble. 

Un local no pas massa gran però bonic, construit aprofitant els murs 

d´un antic castell templer.

Els habitants d´aquell poble tan petit era gent inquieta, això era normal.

Xiuxiuejaven constantment entre ells:

-Han baixat els soldats de les muntanyes, han baixat! Guaita´ls!

  Mentrestant els soldats seien a les taules de fusta rústica bevent a galet.

De les taules estant, devia de ser molt agradable contemplar com entraven 

els primers ratjos de sol i poder fer un bon mos, cosa que ja tocava, tot i que

l´excès d´ expectació generada els incomodava una mica.

   -Molt bon dia, camarades, visca la llibertat!!!!! -Digué el propietari

   -Desitjeu fer un mos?

    Si, company... estem molt cansats i tenim gana. 

    Hem sentit molt a parlar de la clotxa, en teniu?

   -Oi tant que si, companys. Ara mateix us en fem set de clotxes!!

   Només van passar uns instants de les primeres mossegades que els 

ànims dels soldats van fer un gir inesperat, aquell deliciós menjar 

els hi proporcionava aquell estat.

Però podríeu dir a quin poble i a quina comarca s´hi estaven?

Antoni Garcia Iranzo

SOLUCIÓ: