L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix
Olor de cedre pels carrers
i resols d´alabastre.
Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.
I també un brogit extès d´alès atrafegats
amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.
No sé pas si havia colibrins hiperactius
solcant el mar dels dubtes,
però jo me´ls he imaginat sempre
amb ses esgotadores ales
ventant-me.
El que si hi havia era el ressò
dels segles badant.
l ´ombra allargassada dels minarets,
que embadalien el meu anhel,
la letargia somorta de la calorada
i l´esquitx valent de la glamorosa henna
que inundava alhora
el tot i el no res,
ferma i abrandada.
Cal recordar que també hi havia
el rebrec tossut de la història,
torsimany sideral
que ens ennuega.
