Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,
s´estimaven amb nuesa,
no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,
ni tremolava València,
ni la terra, ni res de res.
S´estimaven amb delit però amb pulcritud,
a cada segon, a cada mínim instant
de l´univers
i semblava que no hi havia món.
No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,
només hi havia silenci, un silenci no pas cru,
i semblava que no hi havia món.
L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser
No hi havia gemecs, ni cridòria,
ni joves cossos retorçant-se,
ni tan sols lleugers sospirs,
tan sols hi havia subtils amanyacs
i semblava que no hi havia món.
Era un amor serè,
no hi havia vent, només calma,
no com és la calma a la mar,
sinó com és la calma al cel estelat.
No hi havia món....
i no l´havia perquè
potser ja no tocava que l´haguès.
