BREU CARTA A L´ÀVIA IMAGINADA

Montserrat Riera i Parera

Estimada iaia Montse:

No t´he conegut mai però sempre t´he imaginat.

Vas morir molt jove. A l´any 1935, amb trenta-tres tremolosos anys,

tot i que a les escadusseres fotos familiars, per a no dir

l´única foto que hi ha, n´aparentes molts més.

Els cànons estètics de l´època eren demolidors, sobretot 

per a les dones.

Vas morir molt a prop d´on he viscut sempre, al costat de casa 

i d´allò que abans en deien una pulmonia doble, ara això 

se´n diu neumonia.

Actualment d´aquesta malatia mor molt poqueta gent, 

és bo que ho sàpigues.

Els avenços científics han estat espectaculars.

Víctima del teu temps, filla d´una època convulsa, al menys 

el teu decès prematur et va alliberar de les bombes que queien 

per tot arreu, de la por, de l´odi envers la llibertat. 

De l´odi cap a la dona, cap a la diferència, cap a Catalunya.

Vull dir-te només una cosa:

Sense conèixe´t t´he estimat sempre i sempre t´estimaré, 

fins a la meva mort. 

Després ja no ho sé.

Tothora has viscut molt endins meu, dins el fur més arcà, 

pregon. recòndit, amagat i impenetrable de mes entranyes. 

I sempre ho faràs.

Formes part de mi. Inexcusablement!

T´estimo i sempre t´imaginaré, cada nét que ho faci com li escaigui, 

com a dona ufana, lliure, forta, amorosa, digne, treballadora 

i cantaré tota la vida, car la duc gravada al cap amb foc, aquella 

tonada vallesana que cantaves als teus quatre fills, un d´ells la mare:

     -Arri, arri, burret.

      anem-nos cap a casa,

      quan som a mig camí

      trobem la porta tancada.

      Ai, ai, ai, ai, ai, ai.....

Quina llàstima que no haguéssis pogut sentir mai allò de:

Com el Vallès no hi ha res!!!

PD.- La marona és clavadeta a tu!

Antoni Garcia Iranzo 18 de maig 2021

antonigarcia69@yahoo.com

Metamorfosi

Jardí romàntic del parc del laberint

 

   La transformació ha arribat inesperadament.

Un cop sec i precís,

un instrument fet a mida,

han convertit el meu impenetrable ser

en àtoms líquids bullint

per tots els costats.

M'aproximo a un paisatge verd

l' oloro,

vull tocar-lo

els meus sentits estan emergint

a passos gegantins.

Crec que ja sé perquè

sóc al món,

per fondre'm amb l'herba.

Inés Encuentra

Encara puc pensar

 

Atabalat com sóc,

cridaner com sóc,

eixalabrat com sóc,

encara ara

puc pensar

que

tot és

possible.

I que potser un

d´aquells moments

de bellesa infinita

que tots

hem tingut

alguna vegada

a les mans,

es podria condensar

i deturar en el temps.

esdevenint perpetu

i etern

d´aquesta manera.

Caldrà estar ametents,

esperant grans nous

esdeveniments

quan escaiguin.

AntoniGarcia Iranzo 3 d´abril 2021 13:53

Fotografia: Anka Zhuralevls

 

 Hem pidolat

del molt el poc.

Hem estimat

i acaronat

arbres i fruits,

i la pell fina

de fulles nues.

 Hem abraçat

la causa justa,

pensant que perdre

era guanyar

un altre dia.

En llargues nits

hem vetllat somnis,

per despertar

en un nou dia.

 I hem treballat

com tot obrer,

dignificant

la nostra vida.

Ara restem

atents a tot,

fent del poc, molt,

i d'un instant

de breu mirar,

llarga carícia.

Inés Encuentra

AIGUA DE LA GALLEDA

 

Antoni Garcia Iranzo

Escombrar l´escaleta,

esquitxar l´aigua de la galleda

amb les mans

regant els carres d´alegria al matí,

no eren pas uns tèrbols somnis

sinó també uns atàvics

costums ancestrals.

A mesura que avancem cap al no-res

s´esvaixen aquests records

dins els nostres caps

com un polsim eteri

i malastruc que estossega.

Viatjen cap a l´èter

veloços com a tuc-tucs,

com a hectoplasmes

esbojarrats.

S´allunyen amb ansietat,

es dispersen.

Potser no saben que molt aviat

els tornarem a reclamar

com a guia necessària per bastir

un paradigma nou.

Antoni Garcia Iranzo & © 22 abril 2020

A certa heroïna

Pintura: Aldo Balding 

 

Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan cult, un enfant terrible de les lletres a la ciutat, que als 17 anys havia escrit una novel.la prologada per un escriptor de renom mentre ella amb prous feines s'estava treient el COU.

Cada cop que el veia pensava "aiii que n'és de maco, amb aquest aire que té a lo David Bowie".

Van passar més de vint anys, no n'havia sabut res d'ell i ella després d'algun que altre fracàs intentava aixecar el vol. Es sentia orgullosa de la llibreria que acabava d'obrir i el fet d'estar rodejada de llibres i poder conversar amb la gent, poc a poc la feia sortir del pou.

Capricis del destí. No podia creure que el noi que tenia davant demanant-li "El País" fos aquell xicot del que feia tants anys que no en sabia res. El temps havia deixat en ell les marques d'una vida que semblava no haver estat gaire bona.

Anava cada dia a buscar el esmentat diari i una corrent de simpatia al principi va donar pas a una atracció irresistible per ambdues parts.

En les seves llargues converses s'ho van explicat tot; el seu món, els llibres,... i les seves addicions i tants ingressos per tal de desintoxicar-se, un sense fi de caigudes i recaigudes. Era un ser sensible que necessitava un contacte humà amb urgència.

Ja no podien passar sense veure's, sense les seves converses tan enriquidores per a ella.

Fins que de sobte va desaparèixer i

van passar els dies sense rastre d'ell.

Fins que un matí un xicot va entrar a la llibreria i amb l'excusa de comprar un bolígraf, li va dir a la noia, que acabava de sortir de l'hospital i li portava l'encàrrec d'en Jordi: "Digues-li que no pateixi per res, digues-li que estic bé".

Al poc temps, en Jordi va morir de la Sida.

Trist molt trist; avui ella l'ha recordat mentre endreçava els calaixos i contempla la seva novel.la inèdita que ell li va dedicar: "A certa heroïna".

Inés Encuentra

AL FAIÚN

 

Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació 

per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades 

i contextualitzar-me una mica a mi mateix.

Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.

Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten 

dins meu des que la realitat les va crear.

Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.

Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió, 

bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta 

quilòmetres al sud-est 

d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu 

de mil nou-cents vuitanta nou.

Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar 

eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.

Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre 

es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants, 

a veure que trobava!

Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut. 

Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental, 

el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur. 

El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui. 

Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.

Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull. 

L´indret era isolat.

Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres. 

Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.

Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre 

vegetació i vegetació.

Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat. 

Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes. 

Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi. 

Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.

Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant 

vés tu a saber el què,

va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta, 

al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau, 

amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa, 

una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí, 

reflectint la llum del sol.

    —Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.

L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury, 

passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.

No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona, 

es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal 

i anava fent la ronda.

Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.

Antoni Garcia Iranzo

Miratge

Pintura de Laura Rudman (Miratges)

 

Desapareix l'home

que en la seva ambició lluita

donant pas al jove

que no ambiciona pas res.

 

El temps no importa 

el rellotge, no té pressa

les estrelles són pintades,

la lluna és de paper

els adults són gegants

que causen por i riure

i si el dany és greu...

amagar-se és la fi.

Només una cosa el preocupa

sense poder-ho comprendre

i és què creixerà algun dia

i la seva infància ha de perdre.

No, no deixem mai que la infància, 

s'allunyi perquè en el fons tots som nens, 

amb preocupacions d'adults.

Inés Encuentra

Holograma

   Potser èrem massa introspectius

quan no calia.

El poliamor no havia causat tants estralls

com suposàvem i en les hores de solitud

et visualitzava i et sentia

com una glopada d´aire nou

que ventilava els enquilosats i estrets

conductes del meu cervell.

   Tota la teva esdandalosament

sublim bellesa

palplantada en front meu,

tot i ser només holograma!

   La textura del teu cabell,

l´aroma del teu cos,

la fragància dels teus neguits,

la freqüència cadenciosa del teu alè,

encantades en front meu

tot i ser un cruel holograma!

   Tota la subtil i delicada

lleugeresa del teu somriure

que belluga universos estrictes,

que és capaç de detectar micres d´amor

sobrevolant l´éter,

esbojarrada en front meu

tot i ser un làbil holograma!

   Com una brillant panoràmica

inversa fuetejant dolçament

els meus sentits,

estabornint-los tothora

tot i ser un embriagador holograma!

   No hi havia al món holograma més excels que el teu

ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,

car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.

Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020

Balança nocturna

 

Carles Bort cel·lebrant la vida i l´amor

La vida, com una flor, estén els pètals

del perfum que respirem

I això passa fa vora quinze anys,

Passa de pressa el temps i no el veus

però si mires enrere en palpes el gruix

i saps, amor meu, els plaers que hem viscut

encabdellats de manera natural

com una trena feta de besos.

El perfum dels pètals dels anys viscuts

nia dins nostre en un flascó sagrat,

segur en la seva aroma

deixondit i feliç.

Pot estar tranquil, que mai sacsejarem

la suma incomptable dels anys de bonança ,

fina pluja de sucre, dolça flassada

que ens acull cada dia

del matí a la nit.

Carles Bort

(Historiador i poeta)