AGULLES D´ESTENDRE LA ROBA

 

   A les teulades,

tot ple de cordills,

al costat de les antenes,

on bufava el fí i exacte oratge

que ens petonejava les galtes,

i ens les encenia,

amb un lleuger toc galià potser,

allà, allà hi eres tu,

bonica i generosa com sempre,

subtil, preuada, eficient.

Un xic emborronada potser

per l´atzarós missatge

de l´aire que ens prenia

l´ànima.

Però amb aquell esperit arrampellat

que tant em regirava

i em duia sempre per

camins de desitjos inaturables.

Allà hi eres tu,

bàsicament perfecte,

cruelment sublim

i jo simplement,

et desitjava a tu,

al teu alè,

i a la teva esma.

Antoni Garcia Iranzo

-Poemari Inconcret-

Editorial Comte D´Aure 2019

El destí

   

    Per aquestes coses que tenen les xarxes, fa un temps vaig retrobar la Teresa, una noia de la meva ciutat, amb la qual no havíem mantingut el que es pot dir una amistat; l'únic que sabia d'ella era que els nostres pares en algun moment havien treballat junts. Jo la trobava molt  eixerida i admirava la seva desenvoltura, donat que servidora era una noieta bastant tímida. 

El cas és que un cop ja amigades a la xarxa, un dia la Teresa em va escriure comentant-me un record del seu pare vers el meu.

Més o menys aquesta seria la conversa entre els dos.

Teresa:

"Un dia diumenge,  el meu pare, anant a comprar el diari més o menys a l'altura de la pastisseria Monrabá, es va trobar al Josep Maria, antic company de feina, que li venia en direcció contrària.

-Hola noi, com va?

-Mmmmmm, -mirant amb ulls esbatanats i en xoc-

-Però què tens home? què et passa...

-Mmmmmmm..-mirada perduda, molt esblancaït i mirant al terra...- He de marxar.... perdona ...- va mig dir mentre continuava caminant com un autòmata...

   El meu pare es va quedar molt preocupat, fins a l'endemá al llegir el diari i veure un terrible accident dels fans del Lleida -crec- que anaven a Fraga, que un camió carregat amb un material dur i llarg-com unes barres de ferro o formigó, o no se qué, que sobresurtien , va incrustar al autocar, provocant la mort d'alguns passatgers. Ohhh, va dir el meu pare, pobre amic meu, el Josep Maria anava a dins" ...

 -Un episodi trist que em va fer venir a la memòria el relat que     m'havia explicat la meva mare i com va viure ella aquells moments   quan encara no havia jo ni nascut. 

   El destí o digueu-li com volgueu va fer que el Josep Maria naixés de nou  i que jo estigui aquí.  

 Inés Encuentra

Relat amb joguesca inclosa

   Ja feia uns quants dies que la gent del poble estava força esverada, 

sabia de presència a la comarca dels soldats que lluitaven al costat de la 

República però va ser aquell matí quan havien arribat al poble.

Famolencs i assedegats.

Un petit destacament va entrar al bar central del poble. 

Un local no pas massa gran però bonic, construit aprofitant els murs 

d´un antic castell templer.

Els habitants d´aquell poble tan petit era gent inquieta, això era normal.

Xiuxiuejaven constantment entre ells:

-Han baixat els soldats de les muntanyes, han baixat! Guaita´ls!

  Mentrestant els soldats seien a les taules de fusta rústica bevent a galet.

De les taules estant, devia de ser molt agradable contemplar com entraven 

els primers ratjos de sol i poder fer un bon mos, cosa que ja tocava, tot i que

l´excès d´ expectació generada els incomodava una mica.

   -Molt bon dia, camarades, visca la llibertat!!!!! -Digué el propietari

   -Desitjeu fer un mos?

    Si, company... estem molt cansats i tenim gana. 

    Hem sentit molt a parlar de la clotxa, en teniu?

   -Oi tant que si, companys. Ara mateix us en fem set de clotxes!!

   Només van passar uns instants de les primeres mossegades que els 

ànims dels soldats van fer un gir inesperat, aquell deliciós menjar 

els hi proporcionava aquell estat.

Però podríeu dir a quin poble i a quina comarca s´hi estaven?

Antoni Garcia Iranzo

SOLUCIÓ: