La paraula

   Cada dia, recreem la paraula, la petita i humil matèria amb

la que creem vida a cada moment. Admirem el seu cos lleuger, el

seu vol subtil i precís, el seu tacte exquisit i eficaç, que penetra

en les arrels més profundes i dialoga amb l'experiència passada

en un moment, sense que ens adonem de totes les capes 

que s'obren al nostre voltant ...

   Utilitzem la paraula amb cura, amb prudència i respecte.

Dialoguem en silenci amb les nostres paraules i intencions, 

amb la nostra història i records.

   Sabem que la paraula penetra en les aigües adormides en el

silenci, que la seva llum, el seu foc, la seva espurna brillant pot

omplir-nos de goig i d'estímul. Ens guia, és l'obertura als camins

nous o repetits -segons la expresem a diferents nivells, contextos,

paisatges.

   La paraula proposa en nosaltres països diversos, 

cadències, alens ... ens permet habitar i caminar per sendes

sempre renovades i belles.

Per què renunciar a aquest privilegi?

Bateguen les paraules entre els silencis.

Abracadabra del poder que ens habita, la fem servir 

amb la consciència de la seva veritat.

Inés Encuentra

NO HI HAVIA PAS MÓN!

 

    Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,

s´estimaven amb nuesa,

no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,

ni tremolava València,

ni la terra, ni res de res.

    S´estimaven amb delit però amb pulcritud,

a cada segon, a cada mínim instant

de l´univers

i semblava que no hi havia món.

    No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,

només hi havia silenci, un silenci no pas cru,

i semblava que no hi havia món.

  L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser

    No hi havia gemecs, ni cridòria,

ni joves cossos retorçant-se,

ni tan sols lleugers sospirs,

tan sols hi havia subtils amanyacs

i semblava que no hi havia món.

    Era un amor serè,

no hi havia vent, només calma,

no com és la calma a la mar,

sinó com és la calma al cel estelat.

    No hi havia món....

i no l´havia perquè

potser ja no tocava que l´haguès.

Antoni Garcia Iranzo 

(antonigarcia69@yahoo.com)

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019

La Pau

 

L´home busca la pau 

i no la troba.

Travessa muntanyes i planes,

eleva el  seu vol solcant espais,

creua mars immensos 

i la pau no hi és.

 

La cerca en el silenci de la nit.

en la quietud dels camps,

en el perfum de les flors,

en el cant de les aus,

en el murmuri de l'aigua

i allà tampoc hi ha la pau.

On és la pau prosa obligada de poetes,

lletra d'escriptors,

música i cant?

 

                     Estarà amagada darrere d'alguna ruïna

per romandre en el temps i l'espai?

Ara l'home construeix edificis

on fortes reixes el protegeixin

i allà vol trobar la pau,

però la pau no entra allà.

Obre camins, carrers i carreteres

per on cada dia surt a la recerca d'aquesta pau

i torna sol i confós,

en cap lloc va poder trobar la pau.

 

Però un dia reflexiona,

mira dins de si

i allà serena i tranquil·la està LA PAU,

que tant ha buscat

i al costat d'ella l'amor

la tolerància, la fraternitat, l'harmonia i la tranquil·litat.

Aquesta pau que l'home va trobar,

fa que els pobles es tolerin

i que el món marxi al ritme de la germanor i la unió.

Llavors els edificis es tornen llars,

que són santuaris de pau i d'amor.

Pels camins van homes de pau,

pels carrers se saluden amb una abraçada de pau

i van per les carreteres portant el cant de la pau.

Si cada home busqués dins seu la seva pròpia pau

s'acabarien les guerres,

s'escoltaria al germà,

es comprendria al veí

i donaríem la mà al foraster.

Així veuríem al sol brillar amb més intensitat

perquè la pau també té llum pròpia.

   Inés Encuentra 

(Del poemari 50 Poetes de la Terra, volum 3)

AGULLES D´ESTENDRE LA ROBA

 

   A les teulades,

tot ple de cordills,

al costat de les antenes,

on bufava el fí i exacte oratge

que ens petonejava les galtes,

i ens les encenia,

amb un lleuger toc galià potser,

allà, allà hi eres tu,

bonica i generosa com sempre,

subtil, preuada, eficient.

Un xic emborronada potser

per l´atzarós missatge

de l´aire que ens prenia

l´ànima.

Però amb aquell esperit arrampellat

que tant em regirava

i em duia sempre per

camins de desitjos inaturables.

Allà hi eres tu,

bàsicament perfecte,

cruelment sublim

i jo simplement,

et desitjava a tu,

al teu alè,

i a la teva esma.

Antoni Garcia Iranzo

-Poemari Inconcret-

Editorial Comte D´Aure 2019

El destí

   

    Per aquestes coses que tenen les xarxes, fa un temps vaig retrobar la Teresa, una noia de la meva ciutat, amb la qual no havíem mantingut el que es pot dir una amistat; l'únic que sabia d'ella era que els nostres pares en algun moment havien treballat junts. Jo la trobava molt  eixerida i admirava la seva desenvoltura, donat que servidora era una noieta bastant tímida. 

El cas és que un cop ja amigades a la xarxa, un dia la Teresa em va escriure comentant-me un record del seu pare vers el meu.

Més o menys aquesta seria la conversa entre els dos.

Teresa:

"Un dia diumenge,  el meu pare, anant a comprar el diari més o menys a l'altura de la pastisseria Monrabá, es va trobar al Josep Maria, antic company de feina, que li venia en direcció contrària.

-Hola noi, com va?

-Mmmmmm, -mirant amb ulls esbatanats i en xoc-

-Però què tens home? què et passa...

-Mmmmmmm..-mirada perduda, molt esblancaït i mirant al terra...- He de marxar.... perdona ...- va mig dir mentre continuava caminant com un autòmata...

   El meu pare es va quedar molt preocupat, fins a l'endemá al llegir el diari i veure un terrible accident dels fans del Lleida -crec- que anaven a Fraga, que un camió carregat amb un material dur i llarg-com unes barres de ferro o formigó, o no se qué, que sobresurtien , va incrustar al autocar, provocant la mort d'alguns passatgers. Ohhh, va dir el meu pare, pobre amic meu, el Josep Maria anava a dins" ...

 -Un episodi trist que em va fer venir a la memòria el relat que     m'havia explicat la meva mare i com va viure ella aquells moments   quan encara no havia jo ni nascut. 

   El destí o digueu-li com volgueu va fer que el Josep Maria naixés de nou  i que jo estigui aquí.  

 Inés Encuentra

Relat amb joguesca inclosa

   Ja feia uns quants dies que la gent del poble estava força esverada, 

sabia de presència a la comarca dels soldats que lluitaven al costat de la 

República però va ser aquell matí quan havien arribat al poble.

Famolencs i assedegats.

Un petit destacament va entrar al bar central del poble. 

Un local no pas massa gran però bonic, construit aprofitant els murs 

d´un antic castell templer.

Els habitants d´aquell poble tan petit era gent inquieta, això era normal.

Xiuxiuejaven constantment entre ells:

-Han baixat els soldats de les muntanyes, han baixat! Guaita´ls!

  Mentrestant els soldats seien a les taules de fusta rústica bevent a galet.

De les taules estant, devia de ser molt agradable contemplar com entraven 

els primers ratjos de sol i poder fer un bon mos, cosa que ja tocava, tot i que

l´excès d´ expectació generada els incomodava una mica.

   -Molt bon dia, camarades, visca la llibertat!!!!! -Digué el propietari

   -Desitjeu fer un mos?

    Si, company... estem molt cansats i tenim gana. 

    Hem sentit molt a parlar de la clotxa, en teniu?

   -Oi tant que si, companys. Ara mateix us en fem set de clotxes!!

   Només van passar uns instants de les primeres mossegades que els 

ànims dels soldats van fer un gir inesperat, aquell deliciós menjar 

els hi proporcionava aquell estat.

Però podríeu dir a quin poble i a quina comarca s´hi estaven?

Antoni Garcia Iranzo

SOLUCIÓ: