El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa.
Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat.
Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.
Però ara en Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.
El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe".
Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina.
La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol.
Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.
La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.
Inés Encuentra
(Relats TMB. 2017)
