Powered By Blogger

divendres, 16 d’abril del 2021

Històries del metro

   El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena  de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa. 

   Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó  i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat. 

   Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.

   Però ara en  Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.

   El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe". 

   Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina. 

   La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol. 

   Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.

   La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.


Inés Encuentra

(Relats TMB. 2017) 

dijous, 15 d’abril del 2021

MARIA DE MAGDALA


Segles abans Maria Magdalena

s´havia proclamat dona,

i ho era:

lliure i magnífica!!

Generosa, digne, suficient.

prestigiosa, solidària, incòlume.


Els èssers la beneplacitaren,

l´aplaudiren amb vehemència,

un regalim constant de joia

regava els carrers

i els refrescava

durant el dia i durant la nit.


Pintura de Joan Fernàndez














Era dona amb carisma, orgull,

i templança.

Era ferma, humil i tossuda

com els segles.

Era dona!!!


Fins que algú va voler dir just tot el contrari

i deixà mal escrit el nom

de Maria de Magdala per la història,

la indigna, pecadora, emeretriu.


Car no calien dones empoderades i lliures

sinò dones a les quals poder perdonar.

Heus ací ja una de les grans post-veritats

de la història.



Antoni Garcia Iranzo

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019




dilluns, 12 d’abril del 2021

La paraula


   Cada dia, recreem la paraula, la petita i humil matèria amb

la que creem vida a cada moment. Admirem el seu cos lleuger, el

seu vol subtil i precís, el seu tacte exquisit i eficaç, que penetra

en les arrels més profundes i dialoga amb l'experiència passada

en un moment, sense que ens adonem de totes les capes 

que s'obren al nostre voltant ...

   Utilitzem la paraula amb cura, amb prudència i respecte.

Dialoguem en silenci amb les nostres paraules i intencions, 

amb la nostra història i records.

   Sabem que la paraula penetra en les aigües adormides en el

silenci, que la seva llum, el seu foc, la seva espurna brillant pot

omplir-nos de goig i d'estímul. Ens guia, és l'obertura als camins

nous o repetits -segons la expresem a diferents nivells, contextos,

paisatges.



   La paraula proposa en nosaltres països diversos, 

cadències, alens ... ens permet habitar i caminar per sendes

sempre renovades i belles.

Per què renunciar a aquest privilegi?

Bateguen les paraules entre els silencis.

Abracadabra del poder que ens habita, la fem servir 

amb la consciència de la seva veritat.


Inés Encuentra


divendres, 9 d’abril del 2021

NO HI HAVIA PAS MÓN!

 


    Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,

s´estimaven amb nuesa,

no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,

ni tremolava València,

ni la terra, ni res de res.


    S´estimaven amb delit però amb pulcritud,

a cada segon, a cada mínim instant

de l´univers

i semblava que no hi havia món.


    No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,

només hi havia silenci, un silenci no pas cru,

i semblava que no hi havia món.


  L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser


    No hi havia gemecs, ni cridòria,

ni joves cossos retorçant-se,

ni tan sols lleugers sospirs,

tan sols hi havia subtils amanyacs

i semblava que no hi havia món.


    Era un amor serè,

no hi havia vent, només calma,

no com és la calma a la mar,

sinó com és la calma al cel estelat.


    No hi havia món....

i no l´havia perquè

potser ja no tocava que l´haguès.



Antoni Garcia Iranzo 

(antonigarcia69@yahoo.com)

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019




dimecres, 7 d’abril del 2021

La Pau



 
L´home busca la pau 

i no la troba.

Travessa muntanyes i planes,

eleva el  seu vol solcant espais,

creua mars immensos 

i la pau no hi és.



 

La cerca en el silenci de la nit.

en la quietud dels camps,

en el perfum de les flors,

en el cant de les aus,

en el murmuri de l'aigua

i allà tampoc hi ha la pau.

On és la pau prosa obligada de poetes,

lletra d'escriptors,

música i cant?


 
                     Estarà amagada darrere d'alguna ruïna

per romandre en el temps i l'espai?

Ara l'home construeix edificis

on fortes reixes el protegeixin

i allà vol trobar la pau,

però la pau no entra allà.

Obre camins, carrers i carreteres

per on cada dia surt a la recerca d'aquesta pau

i torna sol i confós,

en cap lloc va poder trobar la pau.

 

Però un dia reflexiona,

mira dins de si

i allà serena i tranquil·la està LA PAU,

que tant ha buscat

i al costat d'ella l'amor

la tolerància, la fraternitat, l'harmonia i la tranquil·litat.

Aquesta pau que l'home va trobar,

fa que els pobles es tolerin

i que el món marxi al ritme de la germanor i la unió.

Llavors els edificis es tornen llars,

que són santuaris de pau i d'amor.

Pels camins van homes de pau,

pels carrers se saluden amb una abraçada de pau

i van per les carreteres portant el cant de la pau.


Si cada home busqués dins seu la seva pròpia pau

s'acabarien les guerres,

s'escoltaria al germà,

es comprendria al veí

i donaríem la mà al foraster.

Així veuríem al sol brillar amb més intensitat

perquè la pau també té llum pròpia.


   Inés Encuentra 

dilluns, 5 d’abril del 2021

AGULLES D´ESTENDRE LA ROBA

   A les teulades,

tot ple de cordills,

al costat de les antenes,

on bufava el fí i exacte oratge

que ens petonejava les galtes,

i ens les encenia,

amb un lleuger toc galià potser,

allà, allà hi eres tu,

bonica i generosa com sempre,

subtil, preuada, eficient.



Un xic emborronada potser

per l´atzarós missatge

de l´aire que ens prenia

l´ànima.

Però amb aquell esperit arrampellat

que tant em regirava

i em duia sempre per

camins de desitjos inaturables.


Allà hi eres tu,

bàsicament perfecte,

cruelment sublim

i jo simplement,

et desitjava a tu,

al teu alè,

i a la teva esma.


Antoni Garcia Iranzo

-Poemari Inconcret-

Editorial Comte D´Aure 2019




dissabte, 3 d’abril del 2021

El destí

   

    Per aquestes coses que tenen les xarxes, fa un temps vaig retrobar la Teresa, una noia de la meva ciutat, amb la qual no havíem mantingut el que es pot dir una amistat; l'únic que sabia d'ella era que els nostres pares en algun moment havien treballat junts. Jo la trobava molt  eixerida i admirava la seva desenvoltura, donat que servidora era una noieta bastant tímida. 

El cas és que un cop ja amigades a la xarxa, un dia la Teresa em va escriure comentant-me un record del seu pare vers el meu.

Més o menys aquesta seria la conversa entre els dos.

Teresa:

"Un dia diumenge,  el meu pare, anant a comprar el diari més o menys a l'altura de la pastisseria Monrabá, es va trobar al Josep Maria, antic company de feina, que li venia en direcció contrària.

-Hola noi, com va?

-Mmmmmm, -mirant amb ulls esbatanats i en xoc-

-Però què tens home? què et passa...

-Mmmmmmm..-mirada perduda, molt esblancaït i mirant al terra...- He de marxar.... perdona ...- va mig dir mentre continuava caminant com un autòmata...

   El meu pare es va quedar molt preocupat, fins a l'endemá al llegir el diari i veure un terrible accident dels fans del Lleida -crec- que anaven a Fraga, que un camió carregat amb un material dur i llarg-com unes barres de ferro o formigó, o no se qué, que sobresurtien , va incrustar al autocar, provocant la mort d'alguns passatgers. Ohhh, va dir el meu pare, pobre amic meu, el Josep Maria anava a dins" ...

 -Un episodi trist que em va fer venir a la memòria el relat que     m'havia explicat la meva mare i com va viure ella aquells moments   quan encara no havia jo ni nascut. 

   El destí o digueu-li com volgueu va fer que el Josep Maria naixés de nou  i que jo estigui aquí.  


 Inés Encuentra

dijous, 1 d’abril del 2021

Relat amb joguesca inclosa

   Ja feia uns quants dies que la gent del poble estava força esverada, 

sabia de presència a la comarca dels soldats que lluitaven al costat de la 

República però va ser aquell matí quan havien arribat al poble.

Famolencs i assedegats.

Un petit destacament va entrar al bar central del poble. 

Un local no pas massa gran però bonic, construit aprofitant els murs 

d´un antic castell templer.

Els habitants d´aquell poble tan petit era gent inquieta, això era normal.

Xiuxiuejaven constantment entre ells:


-Han baixat els soldats de les muntanyes, han baixat! Guaita´ls!




  Mentrestant els soldats seien a les taules de fusta rústica bevent a galet.

De les taules estant, devia de ser molt agradable contemplar com entraven 

els primers ratjos de sol i poder fer un bon mos, cosa que ja tocava, tot i que

l´excès d´ expectació generada els incomodava una mica.


   -Molt bon dia, camarades, visca la llibertat!!!!! -Digué el propietari

   -Desitjeu fer un mos?


    Si, company... estem molt cansats i tenim gana. 

    Hem sentit molt a parlar de la clotxa, en teniu?


   -Oi tant que si, companys. Ara mateix us en fem set de clotxes!!


   Només van passar uns instants de les primeres mossegades que els 

ànims dels soldats van fer un gir inesperat, aquell deliciós menjar 

els hi proporcionava aquell estat.

Però podríeu dir a quin poble i a quina comarca s´hi estaven?


Antoni Garcia Iranzo


SOLUCIÓ: