 |
Fotografia: Anka Zhuralevls |
dijous, 13 de maig del 2021
dimarts, 11 de maig del 2021
AIGUA DE LA GALLEDA
 |
| Antoni Garcia Iranzo |
Escombrar l´escaleta,
esquitxar l´aigua de la galleda
amb les mans
regant els carres d´alegria al matí,
no eren pas uns tèrbols somnis
sinó també uns atàvics
costums ancestrals.
A mesura que avancem cap al no-res
s´esvaixen aquests records
dins els nostres caps
com un polsim eteri
i malastruc que estossega.
Viatjen cap a l´èter
veloços com a tuc-tucs,
com a hectoplasmes
esbojarrats.
S´allunyen amb ansietat,
es dispersen.
Potser no saben que molt aviat
els tornarem a reclamar
com a guia necessària per bastir
un paradigma nou.
diumenge, 9 de maig del 2021
A certa heroïna
 |
Pintura: Aldo Balding |
Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan cult, un enfant terrible de les lletres a la ciutat, que als 17 anys havia escrit una novel.la prologada per un escriptor de renom mentre ella amb prous feines s'estava treient el COU.
Cada cop que el veia pensava "aiii que n'és de maco, amb aquest aire que té a lo David Bowie".
Van passar més de vint anys, no n'havia sabut res d'ell i ella després d'algun que altre fracàs intentava aixecar el vol. Es sentia orgullosa de la llibreria que acabava d'obrir i el fet d'estar rodejada de llibres i poder conversar amb la gent, poc a poc la feia sortir del pou.
Capricis del destí. No podia creure que el noi que tenia davant demanant-li "El País" fos aquell xicot del que feia tants anys que no en sabia res. El temps havia deixat en ell les marques d'una vida que semblava no haver estat gaire bona.
Anava cada dia a buscar el esmentat diari i una corrent de simpatia al principi va donar pas a una atracció irresistible per ambdues parts.
En les seves llargues converses s'ho van explicat tot; el seu món, els llibres,... i les seves addicions i tants ingressos per tal de desintoxicar-se, un sense fi de caigudes i recaigudes. Era un ser sensible que necessitava un contacte humà amb urgència.
Ja no podien passar sense veure's, sense les seves converses tan enriquidores per a ella.
Fins que de sobte va desaparèixer i
van passar els dies sense rastre d'ell.
Fins que un matí un xicot va entrar a la llibreria i amb l'excusa de comprar un bolígraf, li va dir a la noia, que acabava de sortir de l'hospital i li portava l'encàrrec d'en Jordi: "Digues-li que no pateixi per res, digues-li que estic bé".
Al poc temps, en Jordi va morir de la Sida.
Trist molt trist; avui ella l'ha recordat mentre endreçava els calaixos i contempla la seva novel.la inèdita que ell li va dedicar: "A certa heroïna".
Inés Encuentra
divendres, 7 de maig del 2021
AL FAIÚN
Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació
per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades
i contextualitzar-me una mica a mi mateix.
Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.
Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten
dins meu des que la realitat les va crear.
Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.
Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió,
bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta
quilòmetres al sud-est
d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu
de mil nou-cents vuitanta nou.
Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar
eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.
Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre
es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants,
a veure que trobava!
Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut.
Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental,
el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur.
El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui.
Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.
Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull.
L´indret era isolat.
Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres.
Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.
Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre
vegetació i vegetació.
Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat.
Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes.
Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi.
Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.
Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant
vés tu a saber el què,
va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta,
al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau,
amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa,
una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí,
reflectint la llum del sol.
—Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.
L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury,
passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.
No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona,
es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal
i anava fent la ronda.
Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.
Antoni Garcia Iranzo
dimecres, 5 de maig del 2021
Miratge
 |
Pintura de Laura Rudman (Miratges) |
Desapareix l'home
que en la seva ambició lluita
donant pas al jove
que no ambiciona pas res.
El temps no importa
el rellotge, no té pressa
les estrelles són pintades,
la lluna és de paper
els adults són gegants
que causen por i riure
i si el dany és greu...
amagar-se és la fi.
Només una cosa el preocupa
sense poder-ho comprendre
i és què creixerà algun dia
i la seva infància ha de perdre.
No, no deixem mai que la infància,
s'allunyi perquè en el fons tots som nens,
amb preocupacions d'adults.
dimarts, 4 de maig del 2021
Holograma
Potser èrem massa introspectius
quan no calia.
El poliamor no havia causat tants estralls
com suposàvem i en les hores de solitud
et visualitzava i et sentia
com una glopada d´aire nou
que ventilava els enquilosats i estrets
conductes del meu cervell.
Tota la teva esdandalosament
sublim bellesa
palplantada en front meu,
tot i ser només holograma!
La textura del teu cabell,
l´aroma del teu cos,
la fragància dels teus neguits,
la freqüència cadenciosa del teu alè,
encantades en front meu
tot i ser un cruel holograma!
Tota la subtil i delicada
lleugeresa del teu somriure
que belluga universos estrictes,
que és capaç de detectar micres d´amor
sobrevolant l´éter,
esbojarrada en front meu
tot i ser un làbil holograma!
Com una brillant panoràmica
inversa fuetejant dolçament
els meus sentits,
estabornint-los tothora
tot i ser un embriagador holograma!
No hi havia al món holograma més excels que el teu
ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,
car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.
Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020
dissabte, 1 de maig del 2021
Balança nocturna
 |
Carles Bort cel·lebrant la vida i l´amor |
La vida, com una flor, estén els pètals
del perfum que respirem
I això passa fa vora quinze anys,
Passa de pressa el temps i no el veus
però si mires enrere en palpes el gruix
i saps, amor meu, els plaers que hem viscut
encabdellats de manera natural
com una trena feta de besos.
El perfum dels pètals dels anys viscuts
nia dins nostre en un flascó sagrat,
segur en la seva aroma
deixondit i feliç.
Pot estar tranquil, que mai sacsejarem
la suma incomptable dels anys de bonança ,
fina pluja de sucre, dolça flassada
que ens acull cada dia
del matí a la nit.
dijous, 29 d’abril del 2021
Plourà
Plourà quan hagi de ploure.
Hi haurà rostres lluminosos
com estels mullats al carrer
i els que s'obstinin a
la fràgil certesa d'un paraigua.
Hi haurà tolls a l'aguait,
amagats
com petites espurnes
darrere de les rajoles trencades.
 |
| Fotografía Edouard Boubat |
Plourà quan la pluja
ja no pugui contenir-se,
i no li importi com cau
ni a quants mulla ...
Caurà com el plor cau
algunes vegades ...
sense més perquè
que perquè ha de ser.
dimarts, 27 d’abril del 2021
Marroc
L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix
Olor de cedre pels carrers
i resols d´alabastre.
Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.
I també un brogit extès d´alès atrafegats
amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.
No sé pas si havia colibrins hiperactius
solcant el mar dels dubtes,
però jo me´ls he imaginat sempre
amb ses esgotadores ales
ventant-me.
El que si hi havia era el ressò
dels segles badant.
l ´ombra allargassada dels minarets,
que embadalien el meu anhel,
la letargia somorta de la calorada
i l´esquitx valent de la glamorosa henna
que inundava alhora
el tot i el no res,
ferma i abrandada.
Cal recordar que també hi havia
el rebrec tossut de la història,
torsimany sideral
que ens ennuega.
diumenge, 25 d’abril del 2021
El dubte
 |
Oli d´ Emilia Salas Echezarra |
Alguns dies el dubte imposa la seva presència
agitant i transformant les formes i paraules que el pensament crea;
el dia s'ennuvola
i es trenquen la integritat i la calma;
s'ignora si la veritat serà
l'antiga forma de somriure,
aquella que cantava la seva alegria i la seva pau
o aquesta, que s'obre camí a cops
i talla el delicat fil de la certesa.
El dubte
sempre dibuixant cercles ...
fins que qualsevol esquerda
obre un camí nou
i les paraules brollen, arriben al seu destí
i la veritat revela el cos de la seva llum.
Derrotat el dubte, s'allunya en el silenci.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
-
Diuen que el nom del carrer la Cera prové dels rius de cera formats per les nombroses espelmes col·locades davant la verge d'aquest ca...
-
C ontinuant amb la dura temàtica que hem endagat per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga, gastar poc i estirar molt el nost... -
E l despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barce...
