Assevero
amb contundència
que
ets l´esguard
de la tendresa.
Per això
prego de nits
per sentir-te.
Que tu has estat
el cataclisme
que ha sacsejat
tota l´arquitectura
de ma existència
és un un fet
innegable.
Per això maldo de nits
per tenir-te.
Per tenir-te,
no pas per retenir-te.
Car et vull lliure,
lliure i ufana,
amb una ufanor humil però.
Per això
també deleixo de nits,
quan regnes sobiranament
els designis
dels meus somnis.
Antoni Garcia Iranzo 21 novembre 11: 00
 |
Montserrat Riera i Parera |
Estimada iaia Montse:
No t´he conegut mai però sempre t´he imaginat.
Vas morir molt jove. A l´any 1935, amb trenta-tres tremolosos anys,
tot i que a les escadusseres fotos familiars, per a no dir
l´única foto que hi ha, n´aparentes molts més.
Els cànons estètics de l´època eren demolidors, sobretot
per a les dones.
Vas morir molt a prop d´on he viscut sempre, al costat de casa
i d´allò que abans en deien una pulmonia doble, ara això
se´n diu neumonia.
Actualment d´aquesta malatia mor molt poqueta gent,
és bo que ho sàpigues.
Els avenços científics han estat espectaculars.
Víctima del teu temps, filla d´una època convulsa, al menys
el teu decès prematur et va alliberar de les bombes que queien
per tot arreu, de la por, de l´odi envers la llibertat.
De l´odi cap a la dona, cap a la diferència, cap a Catalunya.
Vull dir-te només una cosa:
Sense conèixe´t t´he estimat sempre i sempre t´estimaré,
fins a la meva mort.
Després ja no ho sé.
Tothora has viscut molt endins meu, dins el fur més arcà,
pregon. recòndit, amagat i impenetrable de mes entranyes.
I sempre ho faràs.
Formes part de mi. Inexcusablement!
T´estimo i sempre t´imaginaré, cada nét que ho faci com li escaigui,
com a dona ufana, lliure, forta, amorosa, digne, treballadora
i cantaré tota la vida, car la duc gravada al cap amb foc, aquella
tonada vallesana que cantaves als teus quatre fills, un d´ells la mare:
-Arri, arri, burret.
anem-nos cap a casa,
quan som a mig camí
trobem la porta tancada.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.....
Quina llàstima que no haguéssis pogut sentir mai allò de:
Com el Vallès no hi ha res!!!
PD.- La marona és clavadeta a tu!
Antoni Garcia Iranzo 18 de maig 2021
antonigarcia69@yahoo.com
 |
Jardí romàntic del parc del laberint |
La transformació ha arribat inesperadament.
Un cop sec i precís,
un instrument fet a mida,
han convertit el meu impenetrable ser
en àtoms líquids bullint
per tots els costats.
M'aproximo a un paisatge verd
l' oloro,
vull tocar-lo
els meus sentits estan emergint
a passos gegantins.
Crec que ja sé perquè
sóc al món,
per fondre'm amb l'herba.
Atabalat com sóc,
cridaner com sóc,
eixalabrat com sóc,
encara ara
puc pensar
que
tot és
possible.
I que potser un
d´aquells moments
de bellesa infinita
que tots
hem tingut
alguna vegada
a les mans,
es podria condensar
i deturar en el temps.
esdevenint perpetu
i etern
d´aquesta manera.
Caldrà estar ametents,
esperant grans nous
esdeveniments
quan escaiguin.
 |
Fotografia: Anka Zhuralevls |
 |
| Antoni Garcia Iranzo |
Escombrar l´escaleta,
esquitxar l´aigua de la galleda
amb les mans
regant els carres d´alegria al matí,
no eren pas uns tèrbols somnis
sinó també uns atàvics
costums ancestrals.
A mesura que avancem cap al no-res
s´esvaixen aquests records
dins els nostres caps
com un polsim eteri
i malastruc que estossega.
Viatjen cap a l´èter
veloços com a tuc-tucs,
com a hectoplasmes
esbojarrats.
S´allunyen amb ansietat,
es dispersen.
Potser no saben que molt aviat
els tornarem a reclamar
com a guia necessària per bastir
un paradigma nou.
 |
Pintura: Aldo Balding |
Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació
per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades
i contextualitzar-me una mica a mi mateix.
Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.
Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten
dins meu des que la realitat les va crear.
Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.
Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió,
bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta
quilòmetres al sud-est
d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu
de mil nou-cents vuitanta nou.
Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar
eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.
Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre
es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants,
a veure que trobava!
Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut.
Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental,
el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur.
El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui.
Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.
Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull.
L´indret era isolat.
Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres.
Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.
Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre
vegetació i vegetació.
Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat.
Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes.
Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi.
Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.
Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant
vés tu a saber el què,
va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta,
al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau,
amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa,
una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí,
reflectint la llum del sol.
—Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.
L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury,
passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.
No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona,
es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal
i anava fent la ronda.
Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.
Antoni Garcia Iranzo
 |
Pintura de Laura Rudman (Miratges) |
que en la seva ambició lluita
donant pas al jove
que no ambiciona pas res.
El temps no importa
el rellotge, no té pressa
les estrelles són pintades,
la lluna és de paper
els adults són gegants
que causen por i riure
i si el dany és greu...
amagar-se és la fi.
Només una cosa el preocupa
sense poder-ho comprendre
i és què creixerà algun dia
i la seva infància ha de perdre.
No, no deixem mai que la infància,
s'allunyi perquè en el fons tots som nens,
amb preocupacions d'adults.
