Powered By Blogger

dimarts, 27 d’abril del 2021

Marroc

 

  


L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix

 Olor de cedre pels carrers

i resols d´alabastre.


   Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.


   I també un brogit extès d´alès atrafegats

amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.


   No sé pas si havia colibrins hiperactius

solcant el mar dels dubtes,

però jo me´ls he imaginat sempre

amb ses esgotadores ales

ventant-me.


   El que si hi havia era el ressò

dels segles badant.

l ´ombra allargassada dels minarets,

que embadalien el meu anhel,

la letargia somorta de la calorada

i l´esquitx valent de la glamorosa henna

que inundava alhora

el tot i el no res,

ferma i abrandada.


   Cal recordar que també hi havia

el rebrec tossut de la història,

torsimany sideral

que ens ennuega.


AntoniGarcia Iranzo juny 2020

diumenge, 25 d’abril del 2021

El dubte

 


Oli d´ Emilia Salas Echezarra

   Alguns dies el dubte imposa la seva presència

agitant i transformant les formes i paraules que el pensament crea;

el dia s'ennuvola

i es trenquen la integritat i la calma;

s'ignora si la veritat serà

l'antiga forma de somriure, 

aquella que cantava la seva alegria i la seva pau

o aquesta, que s'obre camí a cops 

i talla el delicat fil de la certesa.


   El dubte

sempre dibuixant cercles ...

fins que qualsevol esquerda

obre un camí nou

i les paraules brollen, arriben al seu destí

i la veritat revela el cos de la seva llum.

Derrotat el dubte, s'allunya en el silenci.


Inés Encuentra Martínez

dissabte, 24 d’abril del 2021

Truita de patates sense ou ni patata


 

Continuant amb la dura temàtica que hem endagat

per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga,

gastar poc i estirar molt el nostre pansit pressupost,

avui intarem fer una truita de patates sense ou ni patates.

Curiós, però possible.


Necessitem:


-Un parell de taronjes, d´aquestes que fa temps que tenim

   al rebost i més que taronjes sembles pilotes de tenis,

   perquè estan tan granadetes ja que si les llencem

   al terre boten.

-Farina, de la més barata

-Oli de girasol (el d´oliva és molt més car)

-Una mica de bicarbonat

-Un pessic de safrà

-Aigua de la font més propera

(És important anar a la nostra font habitual tot cantant:

La fadrina va a la font a buscar un cantiret d'aigua,

refilant com un ocell i saltant com una daina. la, la, la...)

-Sal, també barateta.


Posem l´aigua de la font a escalfar.

Pelem les taronjes i aprofitem el blanc de sota la pell,

el farem servir a tall de patates,

l´anem tallant i l´escaldem un parell o tres de cops

per treure-li l´amargor.


Fem una massa d´aigua, farina, una mica de bicarbonat

per donar-li volum i afegim un pessiguet de safrà, a fí

de que ens agafi una mica de color d´ou.

A la paella fiquem l´oli de girasol i quan estigui ben calentet

afegim les peles blanques de la taronja,

quan daurin afegim el succedani d´ou que hem fet,

la gallina ens ho agraïrà molt, descansarà una mica de

l´explotació a que la sotmetem, recordeu la cançó

mentre fem feina:


LA GALLINA HA DIT QUE PROU, VISCA LA REVOLUCIÓ!!


Voltejem, deixem daurar i Au, companys!!!

Si no ens agrada o pensem que no és el mateix recordeu

els soldats a la batalla de l´Ebre, a les glorioses serres

de Cavalls i de Pàndols, ells la menjaven i no es

queixaven pas tant com nosaltres, no eren tant

primmirats.

També podem, depèn del gust, afegir-li seba,

recordeu que ha d´estar grillada i granadeta,

que li surtin branquillons.



QUE VAGI DE GUST!!*!!


Antoni el cantautor més arruïnat,

retallat i garrratibat de tota Catalunya



dimarts, 20 d’abril del 2021

Al tornar del concert




Al tornar del concert,

la casa em rep amb un impossible silenci i el ressò

dels batecs del rock.

Diluïda en un mar d'angoixes,

envoltada d'ulls frenètics,

he sentit el frec d'altres pells,

la suor de totes les solituds,

la tensió dels cossos

portats pel ritme,

el fum que ens desdibuixava,

la densitat de la música,

els colors, les llums.

Ressonen encara les paraules

"el futur és vostre" (i ens ho vam creure),

"és temps de canvi"

(i ens ho repetíem, altius i incrèduls).

Ara a casa, tan sols l'eco del silenci,

mentre ressona encara al meu cap

un impossible rock.


Inés Encuentra 1998

diumenge, 18 d’abril del 2021

1982

 


   Ets companya d´un món hermètic

en el qual els teus pensaments

romanen reclosos

des de fa anys

i fan olor d´humitat.


   Ets companya d´un maniàtic

que fa temps et fa la guitza

i s´agafa a tu com una lapa.


   Però aquesta nit,

lliures ja d´aquest cafre,

ens embriagarem de rock

i farem l´amor

sobre els estels.


   Perquè malgrat

el teu posat

de bruixa truculenta

m´has enamorat

i t´has apoderat

del meu control

psicosomàtic.


Antoni Garcia Iranzo 1982


divendres, 16 d’abril del 2021

Històries del metro

   El despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barcelona, justament 2 mesos, d'ençà que va guanyar una beca per anar al Conservatori. La vida a la gran ciutat era ben diferent a la que estava acostumada des de sempre i cada matí, al despertar, quan ja era conscient de la realitat li entrava una mena  de malenconia que no superava fins que ja estava en marxa. 

   Llavors s'animava pensant que agafaria el metro i quan creués aquell llarg passadís veuria aquell noi d'ulls negres que tocava aquelles cançons tan boniques. Sinó fos per aquests moments, a la Laia se li faria molt feixuc el trajecte fins arribar a classe. En George havia arribat a la ciutat feia uns mesos; li agradava la aventura, conèixer altres mons; de seguida Barcelona el va captivar, una ciutat ideal per a ell i la seva guitarra, la seva fidel companya; tots dos cada matí s'instal.laven en aquell llarg passadís on tota una maranya de gent passava mentre ell anava desgranant cançó rera cançó  i així d'aquesta manera es treia uns diners per pagar l'habitació que feia poc havia llogat. 

   Cada matí, George en arribar al metro saludava aquell noi de pell bruna que obria la reixa de la paradeta de llaminadures, mig adormit encara, una mica absent, absort en els seus pensaments; George pensava que aquell noi estava sempre una mica trist. En Samir tenia vint anys i en feia gairebé dos que vivia al Raval, al cor de Barcelona, havia vingut amb la seva família en busca d'un món millor, lluny de la seva terra enyorada. Res havia estat fàcil i recordava els primers mesos a casa dels oncles, dormint de qualsevol manera i subsistint gràcies als serveis socials.

   Però ara en  Samir feia un any que tenia una parada de llaminadures i refrescs al metro, i gràcies als "guiris" assedegats i tota aquella marabunta de gent , la vida li començava a somriure, encara que l'enyorança de la seva terra i dels seus amics era sempre present. Als matins quan arribava al metro hi havia encara molt poca gent: un noi amb una guitarra i el de seguretat amb aquell gos tan gros que li hagués fet tanta por si no fos perquè anava ben fermat.

   El Jose es dirigia cap a la feina; quina mandra li feia haver-se de llevar tan aviat, anar cap al treball, la rutina de la jornada, cada dia el mateix; treballava com a vigilant de seguretat al metro i es pasava el dia amb el Boss al seu costat i sort en tenia de que fos així, no eren poques les vegades que l'ajudava a sortir-se'n dels problemes, sí, aquest gos realment era "el jefe". 

   Havia vingut a la gran ciutat amb els seus pares des de les llunyanes terres d'Extremadura, somniant una vida millor i pensava la sort que havia tingut de trobar aquella feina, quan molts dels seus amics no en tenien i somiava en poder estalviar per crear la seva pròpia empresa. Amb el cap ple d'aquests pensaments arribà al metro, a veure com li aniria avui el dia. Distret encara, se li atançà una senyora gran, li preguntava per un canvi de línia. En Jose es va posar a la feina. 

   La Carme havia agafat el metro; la Glòria, la seva filla l'havia trucat de bon matí: el Pol tenia angines, no podia anar a l'escola i no tenia amb qui deixar-lo; ai si no fos per les iaies, pensava la Carme; així que s'havia llevat ben aviat per anar a cuidar el Pol. 

   Abans aquestes coses no pasaven, les mares no trevallaven i s'estaven a casa, continuava pensant, però tot ha canviat. La Glòria donava classes al Conservatori, la seva feina li agradava i la seva mare se'n sentia molt orgullosa de com se n'havien sortit i de com havien anat les coses des que van arribar a Barcelona ja feia uns quants anys.

   La Laia, en George, en Samir, en Jose, la Carme....històries quotidianes com tantes, entrellaçades als paisatges suburbans.


Inés Encuentra

(Relats TMB. 2017) 

dijous, 15 d’abril del 2021

MARIA DE MAGDALA


Segles abans Maria Magdalena

s´havia proclamat dona,

i ho era:

lliure i magnífica!!

Generosa, digne, suficient.

prestigiosa, solidària, incòlume.


Els èssers la beneplacitaren,

l´aplaudiren amb vehemència,

un regalim constant de joia

regava els carrers

i els refrescava

durant el dia i durant la nit.


Pintura de Joan Fernàndez














Era dona amb carisma, orgull,

i templança.

Era ferma, humil i tossuda

com els segles.

Era dona!!!


Fins que algú va voler dir just tot el contrari

i deixà mal escrit el nom

de Maria de Magdala per la història,

la indigna, pecadora, emeretriu.


Car no calien dones empoderades i lliures

sinò dones a les quals poder perdonar.

Heus ací ja una de les grans post-veritats

de la història.



Antoni Garcia Iranzo

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019




dilluns, 12 d’abril del 2021

La paraula


   Cada dia, recreem la paraula, la petita i humil matèria amb

la que creem vida a cada moment. Admirem el seu cos lleuger, el

seu vol subtil i precís, el seu tacte exquisit i eficaç, que penetra

en les arrels més profundes i dialoga amb l'experiència passada

en un moment, sense que ens adonem de totes les capes 

que s'obren al nostre voltant ...

   Utilitzem la paraula amb cura, amb prudència i respecte.

Dialoguem en silenci amb les nostres paraules i intencions, 

amb la nostra història i records.

   Sabem que la paraula penetra en les aigües adormides en el

silenci, que la seva llum, el seu foc, la seva espurna brillant pot

omplir-nos de goig i d'estímul. Ens guia, és l'obertura als camins

nous o repetits -segons la expresem a diferents nivells, contextos,

paisatges.



   La paraula proposa en nosaltres països diversos, 

cadències, alens ... ens permet habitar i caminar per sendes

sempre renovades i belles.

Per què renunciar a aquest privilegi?

Bateguen les paraules entre els silencis.

Abracadabra del poder que ens habita, la fem servir 

amb la consciència de la seva veritat.


Inés Encuentra


divendres, 9 d’abril del 2021

NO HI HAVIA PAS MÓN!

 


    Semblava que no hi hagués món quan s´estimaven,

s´estimaven amb nuesa,

no pas amb ferocitat com els amants d´Estellés,

ni tremolava València,

ni la terra, ni res de res.


    S´estimaven amb delit però amb pulcritud,

a cada segon, a cada mínim instant

de l´univers

i semblava que no hi havia món.


    No hi havien big-bangs, ni cataclismes, ni escarafalls,

només hi havia silenci, un silenci no pas cru,

i semblava que no hi havia món.


  L´estimat amic Ronko recitant el meu poema a l´ auditori d´Alcàsser


    No hi havia gemecs, ni cridòria,

ni joves cossos retorçant-se,

ni tan sols lleugers sospirs,

tan sols hi havia subtils amanyacs

i semblava que no hi havia món.


    Era un amor serè,

no hi havia vent, només calma,

no com és la calma a la mar,

sinó com és la calma al cel estelat.


    No hi havia món....

i no l´havia perquè

potser ja no tocava que l´haguès.



Antoni Garcia Iranzo 

(antonigarcia69@yahoo.com)

Poemari Inconcret

Editorial Comte d´Aure 2019




dimecres, 7 d’abril del 2021

La Pau



 
L´home busca la pau 

i no la troba.

Travessa muntanyes i planes,

eleva el  seu vol solcant espais,

creua mars immensos 

i la pau no hi és.



 

La cerca en el silenci de la nit.

en la quietud dels camps,

en el perfum de les flors,

en el cant de les aus,

en el murmuri de l'aigua

i allà tampoc hi ha la pau.

On és la pau prosa obligada de poetes,

lletra d'escriptors,

música i cant?


 
                     Estarà amagada darrere d'alguna ruïna

per romandre en el temps i l'espai?

Ara l'home construeix edificis

on fortes reixes el protegeixin

i allà vol trobar la pau,

però la pau no entra allà.

Obre camins, carrers i carreteres

per on cada dia surt a la recerca d'aquesta pau

i torna sol i confós,

en cap lloc va poder trobar la pau.

 

Però un dia reflexiona,

mira dins de si

i allà serena i tranquil·la està LA PAU,

que tant ha buscat

i al costat d'ella l'amor

la tolerància, la fraternitat, l'harmonia i la tranquil·litat.

Aquesta pau que l'home va trobar,

fa que els pobles es tolerin

i que el món marxi al ritme de la germanor i la unió.

Llavors els edificis es tornen llars,

que són santuaris de pau i d'amor.

Pels camins van homes de pau,

pels carrers se saluden amb una abraçada de pau

i van per les carreteres portant el cant de la pau.


Si cada home busqués dins seu la seva pròpia pau

s'acabarien les guerres,

s'escoltaria al germà,

es comprendria al veí

i donaríem la mà al foraster.

Així veuríem al sol brillar amb més intensitat

perquè la pau també té llum pròpia.


   Inés Encuentra