 |
Maurice Pendesgart |
dimecres, 16 de juny del 2021
divendres, 11 de juny del 2021
Assevero
Assevero
amb contundència
que
ets l´esguard
de la tendresa.
Per això
prego de nits
per sentir-te.
Que tu has estat
el cataclisme
que ha sacsejat
tota l´arquitectura
de ma existència
és un un fet
innegable.
Per això maldo de nits
per tenir-te.
Per tenir-te,
no pas per retenir-te.
Car et vull lliure,
lliure i ufana,
amb una ufanor humil però.
Per això
també deleixo de nits,
quan regnes sobiranament
els designis
dels meus somnis.
Antoni Garcia Iranzo 21 novembre 11: 00
dissabte, 22 de maig del 2021
L´optimista
La Carme sempre deia que volia ser rica, que aquesta era la seva única meta a la vida. Des d'adolescent llegia tots els llibres de superació i assistia als seminaris de superació personal. Sense comptar les vegades que es va ficar en esquemes piramidals. Les seves xarxes socials estaven plenes de missatges de motivació.
La vaig conèixer quan estudiàvem. Llavors internet es reduïa a un parell de cercadors i la velocitat era lamentable. Però ja estaven a l'ordre del dia els esquemes per fer-se ric fàcil i ràpid. Això va ser el primer que va buscar la Carme quan vam anar a un cafè internet on compraves mitja hora per navegar.
Carme, els únics que fan diners aquests gurus. Deixa'm, jo sé el que faig.
La Carme va aconseguir la seva primera feina després que sortim del batxilletat, en un banc. Deia que estar a prop dels diners li donaria sort. Eren uns moments en que començaven a despuntar les xarxes socials. Amb la seva targeta de crèdit comprava cursos on line per a fer-se rica. En poc temps es va tornar en un vici.
Va provar cursos de tots els sabors, alhora que s'enrolava en empreses de multinivell. A vegades em convidava a ser la meva pròpia cap però es molestava quan li preguntava per què seguia treballant al banc. Aquest treball va ser el que la va mantenir una mica amb els peus a terra. El seu pare li havia prohibit renunciar fins que no estigués guanyant el mateix en les seves iniciatives de gurus d'internet.
Tots els gurus de cursos i mètodes de guanyar diners per internet són pràcticament el mateix. Alguns són més grandiloqüents i egocèntrics que d'altres, però des que esmenten que podés fer-te ric ja estan mentint. Gairebé sempre comença amb una web gratuïta, en la qual et venen el curs amb un 80% de descompte per única vegada. I després d'aquest curs, una masterclass, un coaching personalitzat i un esdeveniment presencial o en línia. Molts el que fan és convertir als seus alumnes -o com diuen alguns, el seu tributs en gurus al seu voltant. Altres en diuen família, i afegeixen que amb la família ningú es fica.
Jo mirava els estats de Facebook de la Carme, plens de frases motivacionals, d'invitacions a cursos en línia, a vegades alguns productes generalment cosmètics o suplements vitamínics. Malgrat diversos anys sense resultats mai semblava donar-se per vençuda. Li he d'agrair que amb mi mai ha insistit molt a que m'apuntés a les seves xarxes piramidals.
Crec que aquest discurs de l'èxit pot fer mal. Ningú vol ser un perdedor i tots volen ser els número u. Els èxits mai són suficients. Per a alguns es tracta de despertar enveja.
Sempre era la mateixa història fins que un dia la Carme es va cansar. Un curs que li va comprar a un guru de tants, en què el tipus es va presentar a la sessió de coaching borratxo, va ser la gota que va vessar el got. Va escriure un post llarguíssim al Facebook on relatava tota la seva lluita perseguint un negoci propi que la fes rica o al menys guanyar prou per no patir pels comptes i els deutes. Un negoci que mai va trobar.
Farsants! farsants!, deia, s'havien burlat de les seves il·lusions. Una nota molt sentida que acabo de tornar a llegir a l'escriure aquestes línies. La primera vegada que la vaig llegir la vaig trucar per telèfon i li vaig dir que ho sentia, però que m'alegrava que s'hagués adonat.
La vaig trobar la setmana passada amb la seva família en un supermercat. A través de la mascareta em va somriure quan va dir que a la fi s'havia lliurat d'aquest vici de caminar buscant fórmules màgiques. Em va dir a l'acomiadar-se que no hi ha cap mal en ser una emprada i no un emprenedora exitosa.
Inés Encuentra
dijous, 20 de maig del 2021
BREU CARTA A L´ÀVIA IMAGINADA
 |
Montserrat Riera i Parera |
Estimada iaia Montse:
No t´he conegut mai però sempre t´he imaginat.
Vas morir molt jove. A l´any 1935, amb trenta-tres tremolosos anys,
tot i que a les escadusseres fotos familiars, per a no dir
l´única foto que hi ha, n´aparentes molts més.
Els cànons estètics de l´època eren demolidors, sobretot
per a les dones.
Vas morir molt a prop d´on he viscut sempre, al costat de casa
i d´allò que abans en deien una pulmonia doble, ara això
se´n diu neumonia.
Actualment d´aquesta malatia mor molt poqueta gent,
és bo que ho sàpigues.
Els avenços científics han estat espectaculars.
Víctima del teu temps, filla d´una època convulsa, al menys
el teu decès prematur et va alliberar de les bombes que queien
per tot arreu, de la por, de l´odi envers la llibertat.
De l´odi cap a la dona, cap a la diferència, cap a Catalunya.
Vull dir-te només una cosa:
Sense conèixe´t t´he estimat sempre i sempre t´estimaré,
fins a la meva mort.
Després ja no ho sé.
Tothora has viscut molt endins meu, dins el fur més arcà,
pregon. recòndit, amagat i impenetrable de mes entranyes.
I sempre ho faràs.
Formes part de mi. Inexcusablement!
T´estimo i sempre t´imaginaré, cada nét que ho faci com li escaigui,
com a dona ufana, lliure, forta, amorosa, digne, treballadora
i cantaré tota la vida, car la duc gravada al cap amb foc, aquella
tonada vallesana que cantaves als teus quatre fills, un d´ells la mare:
-Arri, arri, burret.
anem-nos cap a casa,
quan som a mig camí
trobem la porta tancada.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.....
Quina llàstima que no haguéssis pogut sentir mai allò de:
Com el Vallès no hi ha res!!!
PD.- La marona és clavadeta a tu!
Antoni Garcia Iranzo 18 de maig 2021
antonigarcia69@yahoo.com
dimarts, 18 de maig del 2021
Metamorfosi
 |
Jardí romàntic del parc del laberint |
La transformació ha arribat inesperadament.
Un cop sec i precís,
un instrument fet a mida,
han convertit el meu impenetrable ser
en àtoms líquids bullint
per tots els costats.
M'aproximo a un paisatge verd
l' oloro,
vull tocar-lo
els meus sentits estan emergint
a passos gegantins.
Crec que ja sé perquè
sóc al món,
per fondre'm amb l'herba.
dissabte, 15 de maig del 2021
Encara puc pensar
Atabalat com sóc,
cridaner com sóc,
eixalabrat com sóc,
encara ara
puc pensar
que
tot és
possible.
I que potser un
d´aquells moments
de bellesa infinita
que tots
hem tingut
alguna vegada
a les mans,
es podria condensar
i deturar en el temps.
esdevenint perpetu
i etern
d´aquesta manera.
Caldrà estar ametents,
esperant grans nous
esdeveniments
quan escaiguin.
dijous, 13 de maig del 2021
Hem pidolat
 |
Fotografia: Anka Zhuralevls |
Hem pidolat
del molt el poc.
Hem estimat
i acaronat
arbres i fruits,
i la pell fina
de fulles nues.
Hem abraçat
la causa justa,
pensant que perdre
era guanyar
un altre dia.
En llargues nits
hem vetllat somnis,
per despertar
en un nou dia.
I hem treballat
com tot obrer,
dignificant
la nostra vida.
Ara restem
atents a tot,
fent del poc, molt,
i d'un instant
de breu mirar,
llarga carícia.
Inés Encuentra
dimarts, 11 de maig del 2021
AIGUA DE LA GALLEDA
 |
| Antoni Garcia Iranzo |
Escombrar l´escaleta,
esquitxar l´aigua de la galleda
amb les mans
regant els carres d´alegria al matí,
no eren pas uns tèrbols somnis
sinó també uns atàvics
costums ancestrals.
A mesura que avancem cap al no-res
s´esvaixen aquests records
dins els nostres caps
com un polsim eteri
i malastruc que estossega.
Viatjen cap a l´èter
veloços com a tuc-tucs,
com a hectoplasmes
esbojarrats.
S´allunyen amb ansietat,
es dispersen.
Potser no saben que molt aviat
els tornarem a reclamar
com a guia necessària per bastir
un paradigma nou.
diumenge, 9 de maig del 2021
A certa heroïna
 |
Pintura: Aldo Balding |
Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan cult, un enfant terrible de les lletres a la ciutat, que als 17 anys havia escrit una novel.la prologada per un escriptor de renom mentre ella amb prous feines s'estava treient el COU.
Cada cop que el veia pensava "aiii que n'és de maco, amb aquest aire que té a lo David Bowie".
Van passar més de vint anys, no n'havia sabut res d'ell i ella després d'algun que altre fracàs intentava aixecar el vol. Es sentia orgullosa de la llibreria que acabava d'obrir i el fet d'estar rodejada de llibres i poder conversar amb la gent, poc a poc la feia sortir del pou.
Capricis del destí. No podia creure que el noi que tenia davant demanant-li "El País" fos aquell xicot del que feia tants anys que no en sabia res. El temps havia deixat en ell les marques d'una vida que semblava no haver estat gaire bona.
Anava cada dia a buscar el esmentat diari i una corrent de simpatia al principi va donar pas a una atracció irresistible per ambdues parts.
En les seves llargues converses s'ho van explicat tot; el seu món, els llibres,... i les seves addicions i tants ingressos per tal de desintoxicar-se, un sense fi de caigudes i recaigudes. Era un ser sensible que necessitava un contacte humà amb urgència.
Ja no podien passar sense veure's, sense les seves converses tan enriquidores per a ella.
Fins que de sobte va desaparèixer i
van passar els dies sense rastre d'ell.
Fins que un matí un xicot va entrar a la llibreria i amb l'excusa de comprar un bolígraf, li va dir a la noia, que acabava de sortir de l'hospital i li portava l'encàrrec d'en Jordi: "Digues-li que no pateixi per res, digues-li que estic bé".
Al poc temps, en Jordi va morir de la Sida.
Trist molt trist; avui ella l'ha recordat mentre endreçava els calaixos i contempla la seva novel.la inèdita que ell li va dedicar: "A certa heroïna".
Inés Encuentra
divendres, 7 de maig del 2021
AL FAIÚN
Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació
per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades
i contextualitzar-me una mica a mi mateix.
Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.
Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten
dins meu des que la realitat les va crear.
Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.
Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió,
bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta
quilòmetres al sud-est
d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu
de mil nou-cents vuitanta nou.
Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar
eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.
Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre
es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants,
a veure que trobava!
Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut.
Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental,
el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur.
El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui.
Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.
Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull.
L´indret era isolat.
Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres.
Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.
Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre
vegetació i vegetació.
Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat.
Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes.
Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi.
Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.
Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant
vés tu a saber el què,
va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta,
al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau,
amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa,
una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí,
reflectint la llum del sol.
—Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.
L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury,
passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.
No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona,
es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal
i anava fent la ronda.
Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.
Antoni Garcia Iranzo
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
-
Diuen que el nom del carrer la Cera prové dels rius de cera formats per les nombroses espelmes col·locades davant la verge d'aquest ca...
-
C ontinuant amb la dura temàtica que hem endagat per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga, gastar poc i estirar molt el nost... -
E l despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barce...
