Estimada mare:
Tens noranta-tres anys i t´estimo.
T´he estimat sempre.
Ara que la vida mica en mica s´esmicola i s´esvaeix,
se´ns en va de les mans,
vull agrair a l´existència que la mare que em tocava
tenir en sort hagis estat tu.
Treballadora i honesta. Reservada i generosa,
sempre t´has preocupat i patit pels teus fills.
Distant però amable i solidària amb els demés,
has rondinat ben poc al llarg de la vida,
bé, darrerament ho has fet una mica, però ja sent velleta.
Has patit l´odi envers la dona, l´odi envers la llibertat,
l´odi envers Catalunya
i m´ho has fet saber sempre, des de ben petit:
-Nosaltres som catalans, èrem “els rojos” i vam perdre la guerra!
Has pogut escoltar l´horrorós retruny d´aquest odi transformat
en terror.
Paves, gossos, runes, xiscles i por.
També m´ho has fet saber sempre des de ben petit.
De tu he heretat el teu nas, he heretat el teu rostre, la teva
sensibilitat i el teu neguit, potser el meu caràcter sigui més aviat
cosa del pare.
Però no t´has pas d´amoinar, carinyo, car l´odi que tu vas patir
dins meu l´he pogut transformar en amor envers la dona,
amor envers la llibertat, amor envers Catalunya
i el possible, pressumpte però bastant probable sentiment
de derrota, sentiment de perdedor, que hagi pogut provocar
el teu discurs dins meu, ben segur que sabré transformar-lo
molt aviat en regust a victòria.
Antoni Garcia Iranzo 6 de setembre 2021 7 : 28
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pels vostres comentaris!