 |
Pintura: Aldo Balding |
diumenge, 9 de maig del 2021
divendres, 7 de maig del 2021
AL FAIÚN
Reconec que he hagut d´anar a güiquipèdia i buscar informació
per poder fer el relat rd´avui amb una mica més de dades
i contextualitzar-me una mica a mi mateix.
Malauradament els meus records no són massa dinàmics, no són escenes llarges.
Més aviat són escenetes curtes o capricioses fotografies fetes a l´atzar que habiten
dins meu des que la realitat les va crear.
Intermitentment elles mateixes em recorden que existeixen.
Avui parlem d´Al Faium. No es tracta pas de la nomenclatura àrab d´El Faió,
bonic poblet de la Matarranya, sinó d´un oasi que hi ha cent-trenta
quilòmetres al sud-est
d´El Caire i al qual vaig anar a petar un dia malgirbat del tòrrid estiu
de mil nou-cents vuitanta nou.
Recordo un hotel perdut, net, decadentment luxós, tot i que les sales d´estar
eren plenes de sofàs de cànam. Era agradable.
Un cop fet el check in, havent pres ja possessió de l´habitació i mentre
es dutxava la xicota, vaig decidir anar a fer un tomb pels voltants,
a veure que trobava!
Era molt excitant sortir tot sol per un lloc completament desconegut.
Encara que tot allò era destinat evidentment al turisme occidental,
el viatjer sempre podia trobar les reminiscències al seu lliure albur.
El seu cervell és lliure de crear les sensacions que vulgui.
Jo em muntava també les meves pròpies cabòries.
Vaig sortir de l´hotelet i vaig a la porta per fer un cop d´ull.
L´indret era isolat.
Allò que nosaltres en diem el carrer allà era terra i palmeres.
Com si fos un jardinet natural. Em vaig endinsar.
Em trobava caminant per una mena de passadís estret entre
vegetació i vegetació.
Potser un palmerar. Gaudint les olors. Obnubilat.
Esmaperdut dins les meves pròpies essències internes.
Possiblement fent cara de babau, cosa bastant habitual en mi.
Palmera per aquí, herbatge per allà, borinots per tot arreu.
Després d´estar absort una estoneta, embadalit contemplant
vés tu a saber el què,
va arribar desobte l´ensurt del dia quan de cop i volta,
al incorporar-me, vaig veure aparèixer del no res un paio alt com un Sant pau,
amb xil·laba blanca, túnica, turbant i una simitarra immensa,
una espasa gegantina, d´aquestes de les pelis d´Aladí,
reflectint la llum del sol.
—Salam alaykum!! —Vam espetegar tots dos a L´ensems.
L´home va riure, mostrant així la seva dentadura tipus Freddie Mercury,
passats uns segons d´incertesa la veritat és que vaig simpatitzar amb ell.
No sé si vaser en anglès, francès o per gestos vam estar parlant una estona,
es veu que era, com el que aquí seria, una mena de guarda forestal
i anava fent la ronda.
Al menys puc dir que vaig poder viure uns segons dins d´una peli d´Alí BaBà.
Antoni Garcia Iranzo
dimecres, 5 de maig del 2021
Miratge
 |
Pintura de Laura Rudman (Miratges) |
Desapareix l'home
que en la seva ambició lluita
donant pas al jove
que no ambiciona pas res.
El temps no importa
el rellotge, no té pressa
les estrelles són pintades,
la lluna és de paper
els adults són gegants
que causen por i riure
i si el dany és greu...
amagar-se és la fi.
Només una cosa el preocupa
sense poder-ho comprendre
i és què creixerà algun dia
i la seva infància ha de perdre.
No, no deixem mai que la infància,
s'allunyi perquè en el fons tots som nens,
amb preocupacions d'adults.
dimarts, 4 de maig del 2021
Holograma
Potser èrem massa introspectius
quan no calia.
El poliamor no havia causat tants estralls
com suposàvem i en les hores de solitud
et visualitzava i et sentia
com una glopada d´aire nou
que ventilava els enquilosats i estrets
conductes del meu cervell.
Tota la teva esdandalosament
sublim bellesa
palplantada en front meu,
tot i ser només holograma!
La textura del teu cabell,
l´aroma del teu cos,
la fragància dels teus neguits,
la freqüència cadenciosa del teu alè,
encantades en front meu
tot i ser un cruel holograma!
Tota la subtil i delicada
lleugeresa del teu somriure
que belluga universos estrictes,
que és capaç de detectar micres d´amor
sobrevolant l´éter,
esbojarrada en front meu
tot i ser un làbil holograma!
Com una brillant panoràmica
inversa fuetejant dolçament
els meus sentits,
estabornint-los tothora
tot i ser un embriagador holograma!
No hi havia al món holograma més excels que el teu
ni dret més constitucional a gaudir-lo que el meu,
car era magnífic i irreal alhora, com nosaltres.
Antoni Garcia Iranzo ® & © 14 abril 2020
dissabte, 1 de maig del 2021
Balança nocturna
 |
Carles Bort cel·lebrant la vida i l´amor |
La vida, com una flor, estén els pètals
del perfum que respirem
I això passa fa vora quinze anys,
Passa de pressa el temps i no el veus
però si mires enrere en palpes el gruix
i saps, amor meu, els plaers que hem viscut
encabdellats de manera natural
com una trena feta de besos.
El perfum dels pètals dels anys viscuts
nia dins nostre en un flascó sagrat,
segur en la seva aroma
deixondit i feliç.
Pot estar tranquil, que mai sacsejarem
la suma incomptable dels anys de bonança ,
fina pluja de sucre, dolça flassada
que ens acull cada dia
del matí a la nit.
dijous, 29 d’abril del 2021
Plourà
Plourà quan hagi de ploure.
Hi haurà rostres lluminosos
com estels mullats al carrer
i els que s'obstinin a
la fràgil certesa d'un paraigua.
Hi haurà tolls a l'aguait,
amagats
com petites espurnes
darrere de les rajoles trencades.
 |
| Fotografía Edouard Boubat |
Plourà quan la pluja
ja no pugui contenir-se,
i no li importi com cau
ni a quants mulla ...
Caurà com el plor cau
algunes vegades ...
sense més perquè
que perquè ha de ser.
dimarts, 27 d’abril del 2021
Marroc
L´Amparo, l´abeurador i jo mateix a Marràqueix
Olor de cedre pels carrers
i resols d´alabastre.
Aquella era la constant els dies eterns que jo habitava.
I també un brogit extès d´alès atrafegats
amb aromes vacil·lants, viatgeres del temps.
No sé pas si havia colibrins hiperactius
solcant el mar dels dubtes,
però jo me´ls he imaginat sempre
amb ses esgotadores ales
ventant-me.
El que si hi havia era el ressò
dels segles badant.
l ´ombra allargassada dels minarets,
que embadalien el meu anhel,
la letargia somorta de la calorada
i l´esquitx valent de la glamorosa henna
que inundava alhora
el tot i el no res,
ferma i abrandada.
Cal recordar que també hi havia
el rebrec tossut de la història,
torsimany sideral
que ens ennuega.
diumenge, 25 d’abril del 2021
El dubte
 |
Oli d´ Emilia Salas Echezarra |
Alguns dies el dubte imposa la seva presència
agitant i transformant les formes i paraules que el pensament crea;
el dia s'ennuvola
i es trenquen la integritat i la calma;
s'ignora si la veritat serà
l'antiga forma de somriure,
aquella que cantava la seva alegria i la seva pau
o aquesta, que s'obre camí a cops
i talla el delicat fil de la certesa.
El dubte
sempre dibuixant cercles ...
fins que qualsevol esquerda
obre un camí nou
i les paraules brollen, arriben al seu destí
i la veritat revela el cos de la seva llum.
Derrotat el dubte, s'allunya en el silenci.
dissabte, 24 d’abril del 2021
Truita de patates sense ou ni patata
Continuant amb la dura temàtica que hem endagat
per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga,
gastar poc i estirar molt el nostre pansit pressupost,
avui intarem fer una truita de patates sense ou ni patates.
Curiós, però possible.
Necessitem:
-Un parell de taronjes, d´aquestes que fa temps que tenim
al rebost i més que taronjes sembles pilotes de tenis,
perquè estan tan granadetes ja que si les llencem
al terre boten.
-Farina, de la més barata
-Oli de girasol (el d´oliva és molt més car)
-Una mica de bicarbonat
-Un pessic de safrà
-Aigua de la font més propera
(És important anar a la nostra font habitual tot cantant:
La fadrina va a la font a buscar un cantiret d'aigua,
refilant com un ocell i saltant com una daina. la, la, la...)
-Sal, també barateta.
Posem l´aigua de la font a escalfar.
Pelem les taronjes i aprofitem el blanc de sota la pell,
el farem servir a tall de patates,
l´anem tallant i l´escaldem un parell o tres de cops
per treure-li l´amargor.
Fem una massa d´aigua, farina, una mica de bicarbonat
per donar-li volum i afegim un pessiguet de safrà, a fí
de que ens agafi una mica de color d´ou.
A la paella fiquem l´oli de girasol i quan estigui ben calentet
afegim les peles blanques de la taronja,
quan daurin afegim el succedani d´ou que hem fet,
la gallina ens ho agraïrà molt, descansarà una mica de
l´explotació a que la sotmetem, recordeu la cançó
mentre fem feina:
LA GALLINA HA DIT QUE PROU, VISCA LA REVOLUCIÓ!!
Voltejem, deixem daurar i Au, companys!!!
Si no ens agrada o pensem que no és el mateix recordeu
els soldats a la batalla de l´Ebre, a les glorioses serres
de Cavalls i de Pàndols, ells la menjaven i no es
queixaven pas tant com nosaltres, no eren tant
primmirats.
També podem, depèn del gust, afegir-li seba,
recordeu que ha d´estar grillada i granadeta,
que li surtin branquillons.
Antoni el cantautor més arruïnat,
retallat i garrratibat de tota Catalunya
dimarts, 20 d’abril del 2021
Al tornar del concert
Al tornar del concert,
la casa em rep amb un impossible silenci i el ressò
dels batecs del rock.
Diluïda en un mar d'angoixes,
envoltada d'ulls frenètics,
he sentit el frec d'altres pells,
la suor de totes les solituds,
la tensió dels cossos
portats pel ritme,
el fum que ens desdibuixava,
la densitat de la música,
els colors, les llums.
Ressonen encara les paraules
"el futur és vostre" (i ens ho vam creure),
"és temps de canvi"
(i ens ho repetíem, altius i incrèduls).
Ara a casa, tan sols l'eco del silenci,
mentre ressona encara al meu cap
un impossible rock.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
-
Diuen que el nom del carrer la Cera prové dels rius de cera formats per les nombroses espelmes col·locades davant la verge d'aquest ca...
-
C ontinuant amb la dura temàtica que hem endagat per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga, gastar poc i estirar molt el nost... -
E l despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barce...
