Powered By Blogger

dilluns, 19 de juliol del 2021

AMB VEU DE MAR


 

M' agrada veure des de la platja com la lluna

s'ofega darrere la marea,

com el dia s'obre a batzegades entre els núvols

carregats d'aigua

i el sol com sol·lícit amant va despullant una a

una les estrelles.

És la còpula de la luxúria, un sentiment de

plenitud que brolla com renovació

d'un altre matí que encara manté intacta

l'esperança.

M'agrada que a la boca em quedi el gust de la

sal i la torni assedegada,

que els meus ulls intentin veure més enllà de

la reixa que guarda el misteri de la vida

i aprengui a negar la realitat d'un indiferent

horitzó;

que les meves mans encara que ho sàpiguen

impossible, intentin omplir-me les butxaques de

mar i amb paciència comptin les infinites hores

que guarda la sorra.

M'agrada que el meu demà neixi de la subversió

dels sentits,

mirar el petit veler i pensar que és el vaixell del

pirata ple de tresors.

Vull aquest mar que tot ho dóna 

per anegar-me de poesia!

Com em cal saber que tot acaba i comença 

quan tu viatger de les ones

t'acostes i m'acarones.


Inés Encuentra

Pintura: Juan Antonio Martín

(Dona mirant el mar)

divendres, 16 de juliol del 2021

LA COSINA RAFAELA


 

(Les cosines reals que no s´espantin, és pura ficció)


La cosina Rafaela i jo èrem nòvios quan èrem petits 

i ens voliem casar quan fóssim grans. 

Era rodoneta, molt guapa, amb uns ulls que volien 

volar pels espais siderals però també pels espais 

que no ho eren pas de siderals.

Amb tirabuxons, alegre, vital i coetània. 

El temps s´aturava quan jugàvem plegats.

Estar amb ella era com ficar-se dintre d´una pel·lícula 

de dibuixos animats!

Qualsevol poema d´exaltació a la vida, la bellesa i l´amor 

que faig darrerament, quadraria amb ella.

Possiblement la Rafaela hagi estat sense voler ni ella ni 

jo la musa subliminal que ha governat totes les meves 

creacions al llarg dels anys, vés tu per on!


El tiet Pablo era el pare de la Rafaela, aragonès de soca-arrel, 

home contundent, antic però entranyable. 

Home d´ordre també, en això semblava català.

Ens ho deia sempre amb la seva inefable cantarella aragonesa:


     -Que vosotros no os podéis cásar, que sois primós!!!!

      No vís que os podrián sálir los hijos tontos?


Van passar els anys i les cabòries infantils es varen esvair.


La Rafaela tot d´un plegat es convertí en una magnífica i exhuberant

joveneta de vint anys. Els meus ulls la van mirar d´una altra manera

durant la boda d´uns cosins mutus, la vaig observar amb uns altres

sentits i uns altres desitjos.

Potser fugissers i volàtils, però intensos.

Una il·lusió infantil ja va quedar trencada per sempre, la que no era

infantil era impossible.

Guaita si en deu fer d´anys ja que no veig a la Rafaela!!!!

Però ahir, precisament, somniava que ens trobàvem quan 

jo sortia d´un ascensor.

I allà mateix, a la porta, res més sentir les nostres olors, 

ens vam començar a a assassinar l´un a l´altre amb besades 

infinites i arrampellades.

Una passió, un desfici tan intens com irreal perquè 

en ple extasi vaig despertar.

Maleïts somnis, maleïts siguin.. ! 

Sempre acaben quan més plaents són.


Misteriosos ells, deuen ser una mena de diccionari ocult, 

tot i que estaria bé que parlessin clar i així els entendríem 

ja d´una vegada. Potser siguin profecies, desitjos, possibilitats

perdudes o, en aquest cas, el reflex d´una tensió sexual no resolta.

El més esperonador estaria que fossin interferències d´altres

universos paral·lels!!

Quina xulada! Això voldria dir que en una altra realitat he tingut 

el plaer immens d´accedir a les embriagadores besades 

de l´estimada cosina Rafaela.

I a d´altres coses també!


Antoni Garcia Iranzo 15 de juliol 2021 13:13

https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986

dilluns, 12 de juliol del 2021

Layret

 

A primera hora del matí del 30 de novembre del 1920, trenta sis personalitats del moviment sindical de Barcelona, entre les quals es trobaven Salvador Seguí i Lluís Companys, van ser conduïdes al port per ser deportades al penal de la Mola de Maó a bord del vaixell 'Giralda'.

A les 18 h, el polític i advocat laboralista Francesc Layret sortia de casa seva, al carrer de Balmes, 26, trontollant sobre les crosses que duia a causa de les seqüeles d'una paràlisi que havia patit de petit. Layret es va dirigir al cotxe de l'esposa de Companys, Mercè Micó, que l'esperava per anar a l'ajuntament i provar d'intercedir pels deportats.

Un noi d'uns vint anys, vestit amb granota blava de mecànic i gorra grisa, que es deia Fulgencio Vera i li deien Mirete, va creuar el carrer àgilment, va passar per darrere del cotxe, va treure de la butxaca un revòlver, va allargar el braç per apropar l'arma al rostre de l'advocat i va prémer el gallet set vegades. Una bala li va perforar el front i li va sortir pel parietal esquerre, unes altres dues li van destrossar els pòmuls, una quarta, el nas, i les altres tres, a la babalà, es van clavar en el cos convuls, una a l'axil·la dreta i dues a l'espatlla esquerra. La senyora de Companys, esglaiada, va exclamar: "Pobre senyor Layret!".


ANTONI GARCIA IRANZO

L'incansable treballador pels drets dels treballadors havia estat una víctima més del pistolerisme. El dia 2 de desembre, a les 15 h, el seguici fúnebre, encapçalat per Eugeni d'Ors i Nicolau d'Olwer, va avançar cap a la plaça de Catalunya per baixar Rambla avall cap al Paral·lel.

La mostra de dol popular es va convertir en una manifestació política: "Portarem el taüt per davant dels palaus dels patrons que han pagat als assassins." La manifestació silenciosa i tossuda no podia creure que la policia s'atreviria a carregar. Però i tant, que s'hi van atrevir.

Una cridòria sobrenatural va trencar en mil trossos el silenci, la multitud i la devoció. Un policia a cavall va descarregar un sabre, sacríleg, sobre la caixa de fusta que contenia les restes venerades, que es va decantar i va caure a terra amb estrèpit. Per la seva banda, l'assassí mai no va ser detingut.

Cal parlar també de l'obra de teatre "Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya", de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, publicada el 1971.

Creat per commemorar el cinquantenari de l'assassinat de Francesc Layret, el text s'articula en forma d'un judici que aspira a aclarir els motius de la seva mort i combina les dades biogràfiques amb les del context històric per mitjà de documentació diversa (premsa, publicacions periòdiques, cartes, bibliografia). Fou estrenada clandestinament el 1970 als Amics de les Arts de Terrassa, i reposada a la Sala Villarroel de Barcelona, el 1976, i al Teatre Adrià Gual de Barcelona, el 1992, amb motiu de l'homenatge a Maria Aurèlia Capmany organitzat per l'Institut del Teatre en el primer aniversari de la seva mort, en tots tres casos sota i Ia direcció de Josep Anton Codina.

Inés Encuentra



dijous, 8 de juliol del 2021

Les invisibles ales del temps

 


Pintura de Leopoldo García Ramón


La tarda avança al ritme de música

que acompanya els passos

i guia amb els seus sons càlids

la dansa de les formes.

El cor escolta el pols de la vida:

els sospirs de les fulles quan el vent xiula,

les merles amb les seves veus agudes tracen 

transparents vies,

els cants dels ocells en els senders

que cap a la muntanya dibuixen les seves 

primes línies,

el perfum i color de les flors que brollen

de sol i desig com generoses sorpreses ...


Un vaixell travessa les blaves aigües

amb la seva blancor intensa

seguint camins nous

que es dissolen

per aprofundir-se en noves experiències.

Sons, veus, crits esquincen la fràgil 

brisa al costat del silenci ...

Cadències, harmonies belles

alegren i embolcallen

les invisibles ales del temps

en la tarda que ja declina.


--------------------------------------------------------------------

La tarde avanza al ritmo de música

que acompaña los pasos

y guía con sus sonidos cálidos

la danza de las formas.

El corazón escucha el pulso de la vida:

los suspiros de las hojas cuando el viento silba,

los mirlos con sus voces agudas trazan

transparentes vías,

los cantos de los pájaros en los senderos

que hacia la montaña dibujan 

sus delgadas líneas,

el perfume y color de las flores que brotan

de sol y deseo como generosas sorpresas ...


Un barco atraviesa las azules aguas

con su blancura intensa

siguiendo caminos nuevos

que se disuelven

para profundizar en nuevas experiencias.

Sonidos, voces, gritos rasgan la frágil 

brisa al lado del silencio ...

Cadencias, armonías bellas

alegran y envuelven

las invisibles alas del tiempo

en la tarde que ya declina.


Inés Encuentra



dissabte, 3 de juliol del 2021

On jegui el teu dolor



Allà on jegui el teu dolor,

allà jeure jo.


Car no hi ha, ni hi haurà

mai en cap dels móns possibles,

en cap univers, per molt paral·lel

i quàntic que pretengui ser,

un amor tan infinit

i indissoluble

com el meu vers tu.


La forta sotregada

i els estralls de la teva absència

l´han enfortit.


Parapetat en son baluard,

farcit de perprets,

esperonat en sa pròpia fermesa

es disposa a fer-se valer

al món,

ho fa amb una energia

i una disciplina modèliques.


És un amor milicià

però neix de la terra

i ningú podrà combatre´l mai.


Car no hi ha

prou energia

per destruir-lo.


Antoni Garcia Iranzo 18 de juny 2021 14: 05

https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986


diumenge, 27 de juny del 2021

La llamada de la lluvia

 

La finestra, pintura de Maria Zeldis, (Ucraïna, 1955)

Llamada de la lluvia

Llega la lluvia y golpea mis cristales: me llama, me agita, me incita a que la mire, a que contemple su cuerpo diluido atravesando las paredes de otros cuerpos y formas. Sutil o físicamente, el ánimo y la luz de todos florece o se marchita, nadie permanece indiferente a su presencia. 

Su manifiesta repercusión puede resultar inconsciente a quien la recibe, pero es eficaz y significativa.  La vida, tras la lluvia, luce distinta. Los rostros que permanecían secos y ansiosos, se suavizan; las preocupaciones se marchan cuando se habían mantenido agazapadas en la sequía. Todo se altera. 

Mi corazón agradece su tintineo constante ante la puerta. 

Su llamada es agua y fuego, me estimula a limpiar mi conciencia . “Sé audaz –parece susurrarme con su presencia–, constante, suave y paciente y, en ocasiones, contundente.¿Qué es la vida sino la expresión de lo que somos? ¿Qué puedes perder–insiste– …quizá la vida? Obsérvame. Yo me manifiesto,  aparezco y, siendo, me agoto en la expresión protagonista y, luego, me retiro, ya no soy necesaria en la escena; pero continúo en cada gota que se requiere. Más tarde, aparezco hasta que vuelvo de nuevo a expresarme en los cauces silenciosos de lo sutil. Nada se agota cuando es real. Todo cambia, pero nada auténtico desaparece. Y si no es real ¿para qué mentir, a quién sirve la mentira?  Observa la vida.Yo también lo arriesgo todo. Jamás permito que se instale una mentira en mí, porque corro, discurro, fluyo, atravieso y limpio, siempre permanezco fiel a mí misma: facilitar y limpiar, arrastrar lo caduco, derivarlo hacia el océano en donde volverá a transformarse en agua o  en sedimentos o en nuevas formas de ver, de pensar… No te preocupes por el futuro, sé presente auténtico y confía. La vida te ha ido llevando siempre hacia ti misma, cada vez más hacia ti misma” .

Pienso en que tiene razón. El agua debe limpiar cual espejo metafórico de sentimientos y emociones.


Inés Encuentra


dijous, 24 de juny del 2021

La revolució de les paraules


Llibertat vivia al Barri Substantiu, a un petit i còmode apartament 

d´Urbo-vortoj, la ciutat on les paraules habiten però no s´eviten.

El seu somrís era fet a còpia de petits desitjos i retalls de futur.

Enamorava de bell antuvi.

Tenia uns ulls enormes, saludables, acolorits i vigorosos.

La seva bellesa era descomunal.


El sol fet de veure-la transmetia energia, impressionava, de fet totes

les paraules veïnes se´n delien per saludar-la cada dia i sentir, notar

frec a frec la seva esma, a la porteria, al forn de pa, allà on fos.

Se´n sentien prou ufanes de ser amigues seves.


Però aquells dies Llibertat jeia confosa, un pèl atordida, 

no entenia res.

De tant en tant comentava aquest neguit seu amb Democràcia 

i Convivència, dues de les seves companyes més properes 

i preuades.

Elles també tenien darrerament unes sensacions una mica

angunioses.


Els humans pels quals treballaven estaven darrerament massa

eixalabrats i feien servir les paraules d´una manera força dolosa, 

les utilitzaven com a mitjà per aconseguir altres finalitats que no

tenien res a veure amb el seu significat original.

Les prostituien.

Llibertat havia treballat de valent, ella i totes ses companyes 

es mereixien quelcom més digne.


A l´endemà de La Gran Revetlla dels Significats, Llibertat babejava

migdiadant en front del televisor, havia descansat molt poc la nit

anterior.

En un lleugeríssim obrir d´ulls, va poder entreveure al programa 

d´entretaula que estaven emetent en aquells moments l´agre

imatge d´uns èssers del sector polític humà més feixistoide

xisclant,esbojarrats, amb una follia fora-mida:


      -Llibertat, llibertat, llibertat o comunisme!


Aquell encisador rostre, aquella eclosió impressionant de bellesa 

i harmonia de cop i volta, enfurismat, es va enlletgir per la

indignació.

A l´endemà, a l´assemblea de paraules, Llibertat va apel·lar

ardentment a revoltar-se contra els humans mitjançant 

una vaga general de paraules i acepcions.



Antoni Garcia Iranzo 24 de juny 2021 16: 49

https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986


dimecres, 16 de juny del 2021

Des de la vorera del món

 


Maurice Pendesgart 

Des de la vorera del món

veiem passar la llarga desfilada de l'absurd 

que no aconsegueix intimidar la

seva màscara de poder

ni les urpades ferotges

amb les que guarda la seva protecció absoluta.

Tampoc ens sedueixen els

seus oripells i comparses

de drac bicèfal.


Amb el capvespre

deixem anar a volar un arc de Sant Martí 

que pinta els carrers.

Caminem,

fins que la lluna

s'ofereix a reemplaçar-lo,

desfent la seva trena de colors.

Creiem que un altre món és possible

un món amb miradors de sol,

en el qual les dones

puguem vestir-nos de somriures,

en el que les nenes i els nens

puguin jugar la mateixa ronda,

recórrer els prats cantant mil cançons

i beure aigua clara de les deus.


Inés Encuentra





divendres, 11 de juny del 2021

Assevero

 





Assevero

amb contundència

que

ets l´esguard

de la tendresa.

Per això

prego de nits

per sentir-te.


Que tu has estat

el cataclisme

que ha sacsejat

tota l´arquitectura

de ma existència

és un un fet

innegable.

Per això maldo de nits

per tenir-te.


Per tenir-te,

no pas per retenir-te.

Car et vull lliure,

lliure i ufana,

amb una ufanor humil però.


Per això

també deleixo de nits,

quan regnes sobiranament

els designis

dels meus somnis.



Antoni Garcia Iranzo 21 novembre 11: 00


dissabte, 22 de maig del 2021

L´optimista


 

   La Carme sempre deia que volia ser rica, que aquesta era la seva única meta a la vida. Des d'adolescent llegia tots els llibres de superació i assistia als seminaris de superació personal. Sense comptar les vegades que es va ficar en esquemes piramidals. Les seves xarxes socials estaven plenes de missatges de motivació.

   La vaig conèixer quan estudiàvem. Llavors internet es reduïa a un parell de cercadors i la velocitat era lamentable. Però ja estaven a l'ordre del dia els esquemes per fer-se ric fàcil i ràpid. Això va ser el primer que va buscar la Carme quan vam anar a un cafè internet on compraves mitja hora per navegar.

   Carme, els únics que fan diners aquests gurus. Deixa'm, jo ​​sé el que faig.

   La Carme va aconseguir la seva primera feina després que sortim del batxilletat, en un banc. Deia que estar a prop dels diners li donaria sort. Eren uns moments en que començaven a despuntar les xarxes socials. Amb la seva targeta de crèdit comprava cursos on line per a fer-se rica. En poc temps es va tornar en un vici.

   Va provar cursos de tots els sabors, alhora que s'enrolava en empreses de multinivell. A vegades em convidava a ser la meva pròpia cap però es molestava quan li preguntava per què seguia treballant al banc. Aquest treball va ser el que la va mantenir una mica amb els peus a terra. El seu pare li havia prohibit renunciar fins que no estigués guanyant el mateix en les seves iniciatives de gurus d'internet.

   Tots els gurus de cursos i mètodes de guanyar diners per internet són pràcticament el mateix. Alguns són més grandiloqüents i egocèntrics que d'altres, però des que esmenten que podés fer-te ric ja estan mentint. Gairebé sempre comença amb una web gratuïta, en la qual et venen el curs amb un 80% de descompte per única vegada. I després d'aquest curs, una masterclass, un coaching personalitzat i un esdeveniment presencial o en línia. Molts el que fan és convertir als seus alumnes -o com diuen alguns, el seu tributs en gurus al seu voltant. Altres en diuen família, i afegeixen que amb la família ningú es fica.

   Jo mirava els estats de Facebook de la Carme, plens de frases motivacionals, d'invitacions a cursos en línia, a vegades alguns productes generalment cosmètics o suplements vitamínics. Malgrat diversos anys sense resultats mai semblava donar-se per vençuda. Li he d'agrair que amb mi mai ha insistit molt a que m'apuntés a les seves xarxes piramidals.

   Crec que aquest discurs de l'èxit pot fer mal. Ningú vol ser un perdedor i tots volen ser els número u. Els èxits mai són suficients. Per a alguns es tracta de despertar enveja.

   Sempre era la mateixa història fins que un dia la Carme es va cansar. Un curs que li va comprar a un guru de tants, en què el tipus es va presentar a la sessió de coaching borratxo, va ser la gota que va vessar el got. Va escriure un post llarguíssim al Facebook on relatava tota la seva lluita perseguint un negoci propi que la fes rica o al menys guanyar prou per no patir pels comptes i els deutes. Un negoci que mai va trobar.

   Farsants! farsants!, deia, s'havien burlat de les seves il·lusions. Una nota molt sentida que acabo de tornar a llegir a l'escriure aquestes línies. La primera vegada que la vaig llegir la vaig trucar per telèfon i li vaig dir que ho sentia, però que m'alegrava que s'hagués adonat.

   La vaig trobar la setmana passada amb la seva família en un supermercat. A través de la mascareta em va somriure quan va dir que a la fi s'havia lliurat d'aquest vici de caminar buscant fórmules màgiques. Em va dir a l'acomiadar-se que no hi ha cap mal en ser una emprada i no un emprenedora exitosa.


Inés Encuentra