en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús
normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se
un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici
Serrahima i integrat per Jaume Armenjol, Lluís Sarrahima
i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons
en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les
diferents classes socials catalanes. També hi va tenir a veure
l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de
Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i es començà a
diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal,
cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon,
obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival
de la CancóMediterrànea amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la
transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica,
la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets
a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica
i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un
terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris
i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la
majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren
formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la
cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques,
com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu o nous
membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs
internacionals.
Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels
a Galícia i al País Basc.
Els Setze Jutges. Components:
Delfí Abella Gibert
(Barcelona 2 febrer 1925 - Barcelona, 1 febrer 2007) Psiquiatre.
Josep Maria Espinàs i Massip
(Barcelona - 7 març 1927 ) Periodista.
Miquel Porter i Moix
(Barcelona 10 maig 1930 - Altafulla, 18 novembre 2004) Escriptor
Remei Margarit i Tayà
(Sitges 25 desembre 1935 ) Periodista
Maria del Carme Girau
(Simat de la Valldigna - 5 desembre 1940 - ) Cantant
Xavier Elies
(Barcelona 15 abril 1941 - 30 juny 2010) Economista
Guillermina Motta
(Barcelona 26 febrer 1942 ) Cantant
Francesc Pi de la Serra i Valero
(Barcelona 6 agost 1942) Compositor
Enric Barbat i Botey
(Barcelona 28 abril 1943 - 11 desembre 2011) Cantautor
Joan Manuel Serrat i Teresa
(Barcelona 27 desembre 1943) Cantautor
Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma 1944) Cantant
Martí Llauradó i Torné
(Barcelona - 8 gener 1947) Cantautor
Maria del Mar Bonet
(Palma 27 abril 1947) Cantautor
Lluís Llach i Grande
(Girona 7 maig 1948 ) Cantautor
Rafael Subirachs i Vila
(Vic 22 juliol 1948) Cantant
Maria Amèlia Pedrerol
(25 juny 1950 ). Cantant.
CANÇONS D' ARA.-
Quan a la llunyania dels principis dels anys seixanta en Maurici
Serrahima va veure publicat el seu article Ens calen cançons d'ara,
allò va ser sens dubte el tret de sortida indiscutible per el que va
acabar anomenant-se "La Nova Cançó catalana" i que posteriorment
fou mirall d'altres moviments com ara la Cançó Castellana,
la Basca o fins i tot la Nova Trova Cubana.
Però anem a pams, arrel de l'article tot un seguit de ciutadans
professionals liberals de classe mitjana tingueren l'encert d' endegar
tota una tasca feixuga d'articulació en base a l´esmentat article.
En Josep Maria Espínás, escriptor, En Miquel Porter Moix, llibreter
i cinéfil, En Delfí Abella, psiquiatre, s'aplegaven, feien reunions
i buscaven amb delit d'altres artistes que cantessin en catalá.
I tot aixo durant els anys més foscos del franquisme,
en una Barcelona grisa dins una Catalunya somorta,
sense braços i amb una escassa capacitat real de resposta.
I, d´aquesta manera, es va anar creant les bases del que serien
Els Setze Jutges.
Tot amb aixó, ja feia temps que ens arribaven els ressons
d'una veu de València que cridava al vent, cantava les esperances
i plorava la poca fe, maldava la fosca nit i ens recordava
amb la seva vehement veu que nosaltres, efectivament,
no èrem d'eixe món.
En Serrat, en Llach, La Bonet, L'Ovidi, en Quico i tants
i tants bons cantants anaven apareixent, cadascú amb
el seu tarannà i van fer pinya, s'uniren i s'articularen segons
l'esperit inicial que van dissenyar els pioners i així es revoltaren
amb les úniques armes que disposaven, la guitarra, la veu i la
llengua catalana com a vehicle. Van sortejar hàbilment tota
mena d'obstacles com la censura i les constants prohibicions
i a poc a poc van poder arribar a disposar dels seus propis canals
de difusió.
Ben aviat tot aquell enrenou es va convertir en una autèntica
catarsi ciutadana en la lluita per les llibertats individuals i
col·lectives i pel reconeixement al dret a la diferèncía.
Allá on anaven omplien, fins i tot fora dels límits del Principat
i de l' àrea dels Països Catalans com ara Madrid, París, etc.
La fosca, fosquíssima nit, s'anava esvaint i de cop i volta uns petits
rajos de llum il·luminaven la nostra vida, semblava que començava
a aclarir i ens va arribar aquesta democrácia.
Tot d'un cop, d'un plomall sec, es va pensar que aquells
que a la seva manera, pero tan eficaçment, havien lluitat pels drets
i les llibertats ja no hi calien.
Som a l'any 2021. La cançó va jeure mig estrafeta a les més
fosques catacumbes d'aquesta democràcia nostra que ens embarga
durant un temps.
Ara ha recuperat el seu hàlit musical però ha perdut molta capacitat
crítica i esperit de revolta.
Ens segueixen calent cançons d'ara, cançons que ens parlin de la
soledat de l'home modern, atrafegat i atrapat en una espiral de
presses, però també cançons de denúncia contra els sovintejats
abusos de poder, cançons de resistència, cançons de rebel·lia,
cançons que ens parlin també de la infinita soledat de l´home davant
l´arbitrartietat i del gran ofec que pateixen les cultures minoritàries,
estabornides i esmaperdudes sota la pressió inaguantable
dels estats que les anorreen.
A la llengua, la cultura, la cançó, la identitat, la igualtat i la raó
I'hem de defensar amb les ungles i amb les dents, a cops de rábia
peró també a cops d'il·lusió, ben contents de saber el que som i el
que volem.
Ens en sortirem, sens dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies pels vostres comentaris!