Jenny va morir jove. Laura i Eleanor es van suïcidar. Van viure a l'ombra dels homes, sens dubte en un segle equivocat.
diumenge, 1 d’agost del 2021
dijous, 29 de juliol del 2021
A SOTRACS
A sotracs embranzits
i cops de rampell
és com anirem construint
la indeterminació propera.
Bastint amb algoritmes milicians
un nou presagi de futur,
un paradigma nou,
no pas equidistant
però si revolucionari.
La suor d´antigues celles
ens haurà
de servir d´esperó,
caldrà recordar-la
constantment.
No haurem pas de cedir ni un sol àtom
d´allò que és nostre
a aquells que ens volen anorreats
i a la indigent intempèrie.
Proclamem de manera definitiva
la revolució global de les coses,
allà arribarem fent servir
com a viarany, i de manera
optimitzada, els angles
perspectius que ens ofereix
la lluita.
Una lluita que no ha de ser eterna!
Antoni Garcia Iranzo 4 de juliol 2021 20:53
dimarts, 27 de juliol del 2021
La força del sentiment
No cal
que el vent bufi amb estrèpit
per saber
la força del sentiment
ni que al mar hi hagi maror
perquè les ones
escurcin qualsevol distància.
Un tros de paper d'estrassa
amb arrugues ben estirades,
una ploma de colom blanca,
la tinta que com una deu
es vessa pels racons de l'ànima
i el silenci que guarda la paraula.
Amb això n'hi ha prou!
El sentiment, suau
com una tendra carícia creix
com la delicada herba que neix verda
com el sospir del salze
que de la seva tristesa plora
cristalls transparents,
com el tènue aleteig de la papallona
quan
de la més bella de les roses s'enamora.
Així,
Subtil en l'aire que ens envolta,
a la voluta d'un somni que inunda
s'atura en un petit instant
la força del sentiment.
Inés Encuentra
dissabte, 24 de juliol del 2021
La cançó i Els Setze Jutges
ELS SETZE JUTGES.-
La
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que
en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús
normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se
un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici
Serrahima i integrat per Jaume Armenjol, Lluís Sarrahima
i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons
en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les
diferents classes socials catalanes. També hi va tenir a veure
l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de
Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i es començà a
diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal,
cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon,
obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival
de la CancóMediterrànea amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la
transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica,
la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets
a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica
i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un
terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris
i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la
majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren
formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la
cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques,
com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu o nous
membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs
internacionals.
Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels
a Galícia i al País Basc.
Els Setze Jutges. Components:
Delfí Abella Gibert
(Barcelona 2 febrer 1925 - Barcelona, 1 febrer 2007) Psiquiatre.
Josep Maria Espinàs i Massip
(Barcelona - 7 març 1927 ) Periodista.
Miquel Porter i Moix
(Barcelona 10 maig 1930 - Altafulla, 18 novembre 2004) Escriptor
Remei Margarit i Tayà
(Sitges 25 desembre 1935 ) Periodista
Maria del Carme Girau
(Simat de la Valldigna - 5 desembre 1940 - ) Cantant
Xavier Elies
(Barcelona 15 abril 1941 - 30 juny 2010) Economista
Guillermina Motta
(Barcelona 26 febrer 1942 ) Cantant
Francesc Pi de la Serra i Valero
(Barcelona 6 agost 1942) Compositor
Enric Barbat i Botey
(Barcelona 28 abril 1943 - 11 desembre 2011) Cantautor
Joan Manuel Serrat i Teresa
(Barcelona 27 desembre 1943) Cantautor
Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma 1944) Cantant
Martí Llauradó i Torné
(Barcelona - 8 gener 1947) Cantautor
Maria del Mar Bonet
(Palma 27 abril 1947) Cantautor
Lluís Llach i Grande
(Girona 7 maig 1948 ) Cantautor
Rafael Subirachs i Vila
(Vic 22 juliol 1948) Cantant
Maria Amèlia Pedrerol
(25 juny 1950 ). Cantant.
ENS
SEGUEIXEN CALENT
CANÇONS D' ARA.-
Quan a la llunyania dels principis dels anys seixanta en Maurici
Serrahima va veure publicat el seu article Ens calen cançons d'ara,
allò va ser sens dubte el tret de sortida indiscutible per el que va
acabar anomenant-se "La Nova Cançó catalana" i que posteriorment
fou mirall d'altres moviments com ara la Cançó Castellana,
la Basca o fins i tot la Nova Trova Cubana.
Però anem a pams, arrel de l'article tot un seguit de ciutadans
professionals liberals de classe mitjana tingueren l'encert d' endegar
tota una tasca feixuga d'articulació en base a l´esmentat article.
En Josep Maria Espínás, escriptor, En Miquel Porter Moix, llibreter
i cinéfil, En Delfí Abella, psiquiatre, s'aplegaven, feien reunions
i buscaven amb delit d'altres artistes que cantessin en catalá.
I tot aixo durant els anys més foscos del franquisme,
en una Barcelona grisa dins una Catalunya somorta,
sense braços i amb una escassa capacitat real de resposta.
I, d´aquesta manera, es va anar creant les bases del que serien
Els Setze Jutges.
Tot amb aixó, ja feia temps que ens arribaven els ressons
d'una veu de València que cridava al vent, cantava les esperances
i plorava la poca fe, maldava la fosca nit i ens recordava
amb la seva vehement veu que nosaltres, efectivament,
no èrem d'eixe món.
En Serrat, en Llach, La Bonet, L'Ovidi, en Quico i tants
i tants bons cantants anaven apareixent, cadascú amb
el seu tarannà i van fer pinya, s'uniren i s'articularen segons
l'esperit inicial que van dissenyar els pioners i així es revoltaren
amb les úniques armes que disposaven, la guitarra, la veu i la
llengua catalana com a vehicle. Van sortejar hàbilment tota
mena d'obstacles com la censura i les constants prohibicions
i a poc a poc van poder arribar a disposar dels seus propis canals
de difusió.
Ben aviat tot aquell enrenou es va convertir en una autèntica
catarsi ciutadana en la lluita per les llibertats individuals i
col·lectives i pel reconeixement al dret a la diferèncía.
Allá on anaven omplien, fins i tot fora dels límits del Principat
i de l' àrea dels Països Catalans com ara Madrid, París, etc.
La fosca, fosquíssima nit, s'anava esvaint i de cop i volta uns petits
rajos de llum il·luminaven la nostra vida, semblava que començava
a aclarir i ens va arribar aquesta democrácia.
Tot d'un cop, d'un plomall sec, es va pensar que aquells
que a la seva manera, pero tan eficaçment, havien lluitat pels drets
i les llibertats ja no hi calien.
Som a l'any 2021. La cançó va jeure mig estrafeta a les més
fosques catacumbes d'aquesta democràcia nostra que ens embarga
durant un temps.
Ara ha recuperat el seu hàlit musical però ha perdut molta capacitat
crítica i esperit de revolta.
Ens segueixen calent cançons d'ara, cançons que ens parlin de la
soledat de l'home modern, atrafegat i atrapat en una espiral de
presses, però també cançons de denúncia contra els sovintejats
abusos de poder, cançons de resistència, cançons de rebel·lia,
cançons que ens parlin també de la infinita soledat de l´home davant
l´arbitrartietat i del gran ofec que pateixen les cultures minoritàries,
estabornides i esmaperdudes sota la pressió inaguantable
dels estats que les anorreen.
A la llengua, la cultura, la cançó, la identitat, la igualtat i la raó
I'hem de defensar amb les ungles i amb les dents, a cops de rábia
peró també a cops d'il·lusió, ben contents de saber el que som i el
que volem.
Ens en sortirem, sens dubte.
dijous, 22 de juliol del 2021
Ja no valc per res
--No valc ja per res… !!!!
Ploriconava la mare de noranta-tres anys
aquells dies tèrbols, transitius i angoixants.
--No puc fer res, sóc com una andròmina vella,
dono massa feina. Ja no valc per res!!
--Mare, Si que vals, vals per fer-me feliç! - Li vaig
contestar jo, amb els ulls mig ennuegats!
Un automàtic somriure va redibuixar el seu rostre
i la llum que espetegà dels seus ancians ulls,
encara ara són far i lluerna.
I ho continuaran sent
Antoni Garcia Iranzo 1 de juliol 2021
https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986
dilluns, 19 de juliol del 2021
AMB VEU DE MAR
M' agrada veure des de la platja com la lluna
s'ofega darrere la marea,
com el dia s'obre a batzegades entre els núvols
carregats d'aigua
i el sol com sol·lícit amant va despullant una a
una les estrelles.
És la còpula de la luxúria, un sentiment de
plenitud que brolla com renovació
d'un altre matí que encara manté intacta
l'esperança.
M'agrada que a la boca em quedi el gust de la
sal i la torni assedegada,
que els meus ulls intentin veure més enllà de
la reixa que guarda el misteri de la vida
i aprengui a negar la realitat d'un indiferent
horitzó;
que les meves mans encara que ho sàpiguen
impossible, intentin omplir-me les butxaques de
mar i amb paciència comptin les infinites hores
que guarda la sorra.
M'agrada que el meu demà neixi de la subversió
dels sentits,
mirar el petit veler i pensar que és el vaixell del
pirata ple de tresors.
Vull aquest mar que tot ho dóna
per anegar-me de poesia!
Com em cal saber que tot acaba i comença
quan tu viatger de les ones
t'acostes i m'acarones.
Inés Encuentra
Pintura: Juan Antonio Martín
(Dona mirant el mar)
divendres, 16 de juliol del 2021
LA COSINA RAFAELA
(Les cosines reals que no s´espantin, és pura ficció)
La cosina Rafaela i jo èrem nòvios quan èrem petits
i ens voliem casar quan fóssim grans.
Era rodoneta, molt guapa, amb uns ulls que volien
volar pels espais siderals però també pels espais
que no ho eren pas de siderals.
Amb tirabuxons, alegre, vital i coetània.
El temps s´aturava quan jugàvem plegats.
Estar amb ella era com ficar-se dintre d´una pel·lícula
de dibuixos animats!
Qualsevol poema d´exaltació a la vida, la bellesa i l´amor
que faig darrerament, quadraria amb ella.
Possiblement la Rafaela hagi estat sense voler ni ella ni
jo la musa subliminal que ha governat totes les meves
creacions al llarg dels anys, vés tu per on!
El tiet Pablo era el pare de la Rafaela, aragonès de soca-arrel,
home contundent, antic però entranyable.
Home d´ordre també, en això semblava català.
Ens ho deia sempre amb la seva inefable cantarella aragonesa:
-Que vosotros no os podéis cásar, que sois primós!!!!
No vís que os podrián sálir los hijos tontos?
Van passar els anys i les cabòries infantils es varen esvair.
La Rafaela tot d´un plegat es convertí en una magnífica i exhuberant
joveneta de vint anys. Els meus ulls la van mirar d´una altra manera
durant la boda d´uns cosins mutus, la vaig observar amb uns altres
sentits i uns altres desitjos.
Potser fugissers i volàtils, però intensos.
Una il·lusió infantil ja va quedar trencada per sempre, la que no era
infantil era impossible.
Guaita si en deu fer d´anys ja que no veig a la Rafaela!!!!
Però ahir, precisament, somniava que ens trobàvem quan
jo sortia d´un ascensor.
I allà mateix, a la porta, res més sentir les nostres olors,
ens vam començar a a assassinar l´un a l´altre amb besades
infinites i arrampellades.
Una passió, un desfici tan intens com irreal perquè
en ple extasi vaig despertar.
Maleïts somnis, maleïts siguin.. !
Sempre acaben quan més plaents són.
Misteriosos ells, deuen ser una mena de diccionari ocult,
tot i que estaria bé que parlessin clar i així els entendríem
ja d´una vegada. Potser siguin profecies, desitjos, possibilitats
perdudes o, en aquest cas, el reflex d´una tensió sexual no resolta.
El més esperonador estaria que fossin interferències d´altres
universos paral·lels!!
Quina xulada! Això voldria dir que en una altra realitat he tingut
el plaer immens d´accedir a les embriagadores besades
de l´estimada cosina Rafaela.
I a d´altres coses també!
Antoni Garcia Iranzo 15 de juliol 2021 13:13
dilluns, 12 de juliol del 2021
Layret
A primera hora del matí del 30 de novembre del 1920, trenta sis personalitats del moviment sindical de Barcelona, entre les quals es trobaven Salvador Seguí i Lluís Companys, van ser conduïdes al port per ser deportades al penal de la Mola de Maó a bord del vaixell 'Giralda'.
A les 18 h, el polític i advocat laboralista Francesc Layret sortia de casa seva, al carrer de Balmes, 26, trontollant sobre les crosses que duia a causa de les seqüeles d'una paràlisi que havia patit de petit. Layret es va dirigir al cotxe de l'esposa de Companys, Mercè Micó, que l'esperava per anar a l'ajuntament i provar d'intercedir pels deportats.
Un noi d'uns vint anys, vestit amb granota blava de mecànic i gorra grisa, que es deia Fulgencio Vera i li deien Mirete, va creuar el carrer àgilment, va passar per darrere del cotxe, va treure de la butxaca un revòlver, va allargar el braç per apropar l'arma al rostre de l'advocat i va prémer el gallet set vegades. Una bala li va perforar el front i li va sortir pel parietal esquerre, unes altres dues li van destrossar els pòmuls, una quarta, el nas, i les altres tres, a la babalà, es van clavar en el cos convuls, una a l'axil·la dreta i dues a l'espatlla esquerra. La senyora de Companys, esglaiada, va exclamar: "Pobre senyor Layret!".
 |
ANTONI GARCIA IRANZO |
L'incansable treballador pels drets dels treballadors havia estat una víctima més del pistolerisme. El dia 2 de desembre, a les 15 h, el seguici fúnebre, encapçalat per Eugeni d'Ors i Nicolau d'Olwer, va avançar cap a la plaça de Catalunya per baixar Rambla avall cap al Paral·lel.
La mostra de dol popular es va convertir en una manifestació política: "Portarem el taüt per davant dels palaus dels patrons que han pagat als assassins." La manifestació silenciosa i tossuda no podia creure que la policia s'atreviria a carregar. Però i tant, que s'hi van atrevir.
Una cridòria sobrenatural va trencar en mil trossos el silenci, la multitud i la devoció. Un policia a cavall va descarregar un sabre, sacríleg, sobre la caixa de fusta que contenia les restes venerades, que es va decantar i va caure a terra amb estrèpit. Per la seva banda, l'assassí mai no va ser detingut.
Cal parlar també de l'obra de teatre "Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya", de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, publicada el 1971.
Creat per commemorar el cinquantenari de l'assassinat de Francesc Layret, el text s'articula en forma d'un judici que aspira a aclarir els motius de la seva mort i combina les dades biogràfiques amb les del context històric per mitjà de documentació diversa (premsa, publicacions periòdiques, cartes, bibliografia). Fou estrenada clandestinament el 1970 als Amics de les Arts de Terrassa, i reposada a la Sala Villarroel de Barcelona, el 1976, i al Teatre Adrià Gual de Barcelona, el 1992, amb motiu de l'homenatge a Maria Aurèlia Capmany organitzat per l'Institut del Teatre en el primer aniversari de la seva mort, en tots tres casos sota i Ia direcció de Josep Anton Codina.
Inés Encuentra
dijous, 8 de juliol del 2021
Les invisibles ales del temps
 |
Pintura de Leopoldo García Ramón |
La tarda avança al ritme de música
que acompanya els passos
i guia amb els seus sons càlids
la dansa de les formes.
El cor escolta el pols de la vida:
els sospirs de les fulles quan el vent xiula,
les merles amb les seves veus agudes tracen
transparents vies,
els cants dels ocells en els senders
que cap a la muntanya dibuixen les seves
primes línies,
el perfum i color de les flors que brollen
de sol i desig com generoses sorpreses ...
Un vaixell travessa les blaves aigües
amb la seva blancor intensa
seguint camins nous
que es dissolen
per aprofundir-se en noves experiències.
Sons, veus, crits esquincen la fràgil
brisa al costat del silenci ...
Cadències, harmonies belles
alegren i embolcallen
les invisibles ales del temps
en la tarda que ja declina.
--------------------------------------------------------------------
La tarde avanza al ritmo de música
que acompaña los pasos
y guía con sus sonidos cálidos
la danza de las formas.
El corazón escucha el pulso de la vida:
los suspiros de las hojas cuando el viento silba,
los mirlos con sus voces agudas trazan
transparentes vías,
los cantos de los pájaros en los senderos
que hacia la montaña dibujan
sus delgadas líneas,
el perfume y color de las flores que brotan
de sol y deseo como generosas sorpresas ...
Un barco atraviesa las azules aguas
con su blancura intensa
siguiendo caminos nuevos
que se disuelven
para profundizar en nuevas experiencias.
Sonidos, voces, gritos rasgan la frágil
brisa al lado del silencio ...
Cadencias, armonías bellas
alegran y envuelven
las invisibles alas del tiempo
en la tarde que ya declina.
Inés Encuentra
dissabte, 3 de juliol del 2021
On jegui el teu dolor
Allà on jegui el teu dolor,
allà jeure jo.
Car no hi ha, ni hi haurà
mai en cap dels móns possibles,
en cap univers, per molt paral·lel
i quàntic que pretengui ser,
un amor tan infinit
i indissoluble
com el meu vers tu.
La forta sotregada
i els estralls de la teva absència
l´han enfortit.
Parapetat en son baluard,
farcit de perprets,
esperonat en sa pròpia fermesa
es disposa a fer-se valer
al món,
ho fa amb una energia
i una disciplina modèliques.
És un amor milicià
però neix de la terra
i ningú podrà combatre´l mai.
Car no hi ha
prou energia
per destruir-lo.
Antoni Garcia Iranzo 18 de juny 2021 14: 05
https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
-
Diuen que el nom del carrer la Cera prové dels rius de cera formats per les nombroses espelmes col·locades davant la verge d'aquest ca...
-
C ontinuant amb la dura temàtica que hem endagat per tal de torejar aquesta crisi que ens embarga, gastar poc i estirar molt el nost... -
E l despertador va sonar: les 7; la Laia s'estirà mig adormida, s'aixecà i es dirigí cap a la dutxa. Feia poc que vivia a Barce...
