Estimada mare

Estimada mare:

Tens noranta-tres anys i t´estimo.

T´he estimat sempre.

Ara que la vida mica en mica s´esmicola i s´esvaeix, 

se´ns en va de les mans,

vull agrair a l´existència que la mare que em tocava 

tenir en sort hagis estat tu.

Treballadora i honesta. Reservada i generosa, 

sempre t´has preocupat i patit pels teus fills.

Distant però amable i solidària amb els demés, 

has rondinat ben poc al llarg de la vida, 

bé, darrerament ho has fet una mica, però ja sent velleta.

Has patit l´odi envers la dona, l´odi envers la llibertat, 

l´odi envers Catalunya 

i m´ho has fet saber sempre, des de ben petit:

  -Nosaltres som catalans, èrem “els rojos” i vam perdre la guerra!

Has pogut escoltar l´horrorós retruny d´aquest odi transformat 

en terror.

Paves, gossos, runes, xiscles i por.

També m´ho has fet saber sempre des de ben petit.

De tu he heretat el teu nas, he heretat el teu rostre, la teva

sensibilitat i el teu neguit, potser el meu caràcter sigui més aviat

cosa del pare.

Però no t´has pas d´amoinar, carinyo, car l´odi que tu vas patir 

dins meu l´he pogut transformar en amor envers la dona, 

amor envers la llibertat, amor envers Catalunya

i el possible, pressumpte però bastant probable sentiment 

de derrota, sentiment de perdedor, que hagi pogut provocar 

el teu discurs dins meu, ben segur que sabré transformar-lo 

molt aviat en regust a victòria.

Antoni Garcia Iranzo 6 de setembre 2021 7 : 28

https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986

El carrer de la Cera i la Rumba Catalana

 

Diuen que el nom del carrer la Cera prové dels rius de cera formats per les nombroses espelmes col·locades davant la verge d'aquest carrer, per protegir-se de la pesta.

Diuen també que els temps difícils són perfectes per a l'art. Sense Guerra Civil no hauria pintat El Guernica. Potser la Renaixença no hagués estat tan gloriosa si la cultura catalana no s'hagués reprimit amb tanta cruesa. I no obstant això, avui formen part de la nostra identitat cultural. Es pot dir el mateix de la rumba catalana. Aquest gènere musical va néixer de la pobresa i la marginalitat, en una època en què tot estava prohibit, el franquisme.

La rumba catalana és un gènere musical que fusiona la rumba flamenca amb influències de la música cubana i el rock and roll. La figura més recordada de la rumba catalana és Peret. Encara que es digui que és el pare del lgènere, hi ha milers de teories sobre el veritable origen de la rumba catalana. El col·lectiu gitano de Barcelona assegura que va sorgir al carrer de la Cera en els quaranta, de la mà d'un gitano sobrenomenat El Orelles, que amenitzava les festes del (aleshores) Barri Xinès.

Una altra teoria destacada assenyala a El Toqui, que amenitzava els casaments gitanes tocant la guitarra d'una forma particular. Hi ha qui apunta que el ritme primigeni el va posar Joan González, conegut com El Polla i germà del Pescaílla, un dels grans del gènere. Va ser durant una actuació a la taverna flamenca El toll de la Platja amb un mariner sud-americà que l'acompanyava amb el bongo. Tots dos van improvisar el ritme primigeni de la rumba al què el mateix Pescaílla afegiria el seu toc personal.

Per descomptat, Peret també està entre els possibles candidats a la paternitat de la rumba. En aquella època vivia al Portal de Barcelona i es va interessar pel ritme dels germans González. Freqüentava la sala de festes Rialto, on ballava mambo vestit de rocker; li va afegir el rock dels seixanta donant pas al so que el portaria a la fama.

Encara que el carrer de la Cera sigui l'escenari principal en el qual es va desenvolupar la rumba catalana, cap dels seus possibles pares va néixer aquí. El Pescaílla (que es casaria amb Lola Flores) i El Polla provenien d'una família gitana de Gràcia i Peret, de Mataró. El veritable nom d'aquest era Pere Pubill i Calaf i seria ell qui trauria a la rumba de la marginació per convertir-la en un èxit.

Inés Encuentra

Mari Pepa Colomer, la noia que volia volar

 

Mari Pepa Colomer, la noia que volia volar va ser la primera dona a obtenir el títol oficial de la Direc­ció General d'Aeronàutica Civil espanyola

L'Encarnació estava con­vençuda que, quan la seva filla sortia de casa cada matí, se n'anava a estudiar a l'Institut de Cul­tura que dirigia la Francesca Bonnemaison. Però la Mari Pepa no anava pas al car­rer Més Baix de Sant Pere: amb el cor bategant d'ex­citació es dirigia al Prat.

Diuen que quan tenia set anys va provar de saltar d'un segon pis amb un pa­raigua obert. Aquell dia es va trencar les dues cames, però la il·lusió de volar va quedar intacta. I deu anys més tard, quan uns amics la van dur a fer una volta en una avioneta, la Mari Pepa es va proposar con­vèncer com fos el seu pare que la deixés convertir-se en pilot.

D'amagat de la mare

Era una petició senzilla: aprendre a volar era enormement car, la seva mare no ho aprova­ria, i a més, i sobretot, no ho ha­via fet mai abans cap dona cata­lana. Per sort, els diners no eren problema: el seu pare provenia de la burgesia tèxtil de Sabadell i tenia fortuna. El fet que fos noia tampoc no era cap entrebanc in­salvable: en Josep Colomer era un home obert de mires, que es rela­cionava amb artistes com Picas­so i Dalí. A la mare, de moment, li ho amagarien.

Aplicada, i amb una il·lusió desbordant, va complir les hores d'entrenament reglamentàries a l'aeròdrom Canudas i el 19 de ge­ner del 1931 va aprovar l'examen sense cap problema. Amb només disset anys era la primera dona a obtenir el títol oficial de la Direc­ció General d'Aeronàutica Civil espanyola. La seva mare ho va sa­ber quan la va veure fotografiada a la portada de La Vanguardia.

Instructora de vol

Des de llavors, la jove pilot —que es va convertir en una celebritat— va fer de tot: portar mercaderies, fer vols de passeig, re­partir propaganda per les platges, fer classes... fins que va esclatar la guerra i la van mobi­litzar. Va fer tota mena de tasques de suport a la República (transpor­tar ferits, formar pi­lots i finalment aju­dar persones a sor­tir del país), i per això es va guanyar l'odi ex­plícit de Queipo de Llano. Amb la desfeta es va exiliar a An­glaterra amb el seu futur marit, Josep Carreras, que havia trobat feina com a pilot del Ministeri de la7 Guerra de Churchill. Ella va morir el 2004 a Surrey sense haver volat més. 

(Va néixer a Barcelona l'any 1913)

Inés Encuentra

O'ZBEKISTON

 

Aquell any

les paraules

anhel i llibertat,

ajegudes

entre estrèpits

de lluita,

s´abraçaren

sota un breu plugim

d´estels,

i s´ompliren

de petons de conquesta.

El ventre de la nit les protegia.

D´aquell idili majestuós

nasqué la paraula Independència,

que d´aleshores ençà

ha esdevingut delit suprem,

gairebé inexcusable

dels pobles i les persones.

---

Tiun jaron

la vortoj

sopiro kaj liber',

kuŝante inter batalaj

bruadoj

sin brakumis

sub mallonga pluvet'

de steloj,

kaj ili pleniĝis

de konkeraj kisoj.

La nokta ventro protektis ilin.

El tiu majesta idilio

la vorto Sendependeco naskiĝis,

kiu de tiam fariĝis

supera ĝojo,

preskaŭ nepravigebla

de popoloj kaj homoj.

Antoni Garcia Iranzo (Katalunio) 

1 d´agost 2021 traductor Xavi Alcalde

L´amarga vida de les filles de Marx

 

Jenny va morir jove. Laura i Eleanor es van suïcidar. Van viure a l'ombra dels homes, sens dubte en un segle equivocat.

Hi havia una vegada tres germanes, les úniques que van arribar a l'edat adulta dels set fills que van tenir els seus pares. Hi havia tres germanes, Jenny, Laura i Eleanor. La primera va morir de càncer als 38 anys, les altres dues es van suïcidar; Laura juntament amb el seu marit, Paul Lafargue, un dels introductors del marxisme a Espanya. La parella havia arribat a la conclusió que la vida no valia la pena a partir d'aquesta edat en què no pots gaudir dels plaers de l'existència i et converteixes en una càrrega per als altres.

La més jove, Eleanor, es va enverinar als 43 potser fastiguejada i descoratjada pels enganys del seu company, el socialista Edward Aveling, a qui havia cuidat durant una llarga malaltia, encara que sabia de les seves infidelitats.

Totes elles van travessar etapes d'autèntica misèria -no només a la infància- i de persecució política. Les tres es van casar o van viure amb activistes d'esquerra. Però l'interès d'aquestes tres germanes no es deu només ni principalment a les seves vicissituds personals, sinó a la seva contribució al desenvolupament del moviment obrer i al seu treball intel·lectual.

Un detall revelador sobre Jenny: al complir 13 anys la seva germana Laura li va regalar un diari i, en lloc de dedicar-lo a criaturades, es va posar a escriure un assaig sobre la història de Grècia. El 1870 va publicar diversos articles sobre el tractament donat als presos polítics irlandesos, un altre sobre els abusos de la policia francesa quan va ser detinguda al costat de la seva germana Eleanor; també va ser secretària del seu pare a l'Associació Internacional de Treballadors.

Laura va tenir una vida particularment difícil, travessant etapes de depressió potser a causa de la mort primerenca dels seus tres fills. Aclaparada per la pobresa, va treballar de professora d'idiomes i va acompanyar al seu marit per diversos països fugint de la policia i col·laborant amb els moviments socialistes. Aquesta dona, que havia ajudat al seu pare investigant per a ell, va escriure articles polítics (sobre el socialisme a França, per exemple), però no va arribar a tenir una obra notable, sempre a l'ombra de dos homes: el seu pare i el seu marit.

Eleanor, que havia volgut ser actriu, va ser la més intel·lectual de les tres: va escriure nombrosos articles, alguns interpretatius de l'obra del seu pare, altres sobre diferents temes d'importància política i social: un dels més interessants és el que escriu sobre la situació de les dones, tiranitzades pel capitalisme i pels homes; considerava que l'arribada del socialisme les faria lliures i iguals als homes. Dona políglota, va ser una dura crítica del colonialisme i una apassionada defensora de l'escolarització obligatòria.

Les tres, filles de Karl Marx i Jenny von Westpahlen, sentien adoració pel pare. La mare, igual que elles, quedaria enfosquida i relegada en un món d'homes. Socialisme i feminisme no eren ni de bon tros equivalentsTres germanes que, en una època més igualitària, haurien destacat en la vida política i intel·lectual de qualsevol país i no serien citades gairebé exclusivament com a apèndixs dels homes que van tenir a prop.

Inés Encuentra

A SOTRACS

A sotracs embranzits

i cops de rampell

és com anirem construint

la indeterminació propera.

Bastint amb algoritmes milicians

un nou presagi de futur,

un paradigma nou, 

no pas equidistant

però si revolucionari.

La suor d´antigues celles

ens haurà 

de servir d´esperó,

caldrà recordar-la 

constantment.

No haurem pas de cedir ni un sol àtom 

d´allò que és nostre

a aquells que ens volen anorreats 

i a la indigent intempèrie.

Proclamem de manera definitiva

la revolució global de les coses,

allà arribarem fent servir

com a viarany, i de manera

optimitzada, els angles

perspectius que ens ofereix 

la lluita.

Una lluita que no ha de ser eterna!

Antoni Garcia Iranzo 4 de juliol 2021  20:53

PODEU ADQUIRIR A AMAZON EL POEMARI INCONCRET

La força del sentiment

 

No cal

que el vent bufi amb estrèpit

per saber

la força del sentiment

ni que al mar hi hagi maror

perquè les ones

escurcin qualsevol distància.

Un tros de paper d'estrassa

amb arrugues ben estirades,

una ploma de colom blanca,

la tinta que com una deu

es vessa pels racons de l'ànima

i el silenci que guarda la paraula.

Amb això n'hi ha prou!

El sentiment, suau

com una tendra carícia creix

com la delicada herba que neix verda

com el sospir del salze

que de la seva tristesa plora

cristalls transparents,

com el tènue aleteig de la papallona

quan

de la més bella de les roses s'enamora.

Així,

Subtil en l'aire que ens envolta,

a la voluta d'un somni que inunda

s'atura en un petit instant

la força del sentiment.

Inés Encuentra

La cançó i Els Setze Jutges

Premeu el play del video

ELS SETZE JUTGES.-

La Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que 

en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús

normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se 

un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici

Serrahima i integrat per Jaume Armenjol, Lluís Sarrahima 

i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons 

en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les

diferents classes socials catalanes. També hi va tenir a veure

l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de

Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.

El 1962 n'aparegueren els primers discs, i es començà a 

diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal,

cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.

Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon,

obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival 

de la CancóMediterrànea amb la cançó Se’n va anar.

Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la

transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, 

la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets 

a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica

i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un

terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris 

i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la

majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren

formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.

Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la

cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, 

com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu o nous

membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs

internacionals.

Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels 

a Galícia i al País Basc.

Els Setze Jutges. Components:

Delfí Abella Gibert 

(Barcelona 2 febrer 1925 - Barcelona, 1 febrer 2007) Psiquiatre.

Josep Maria Espinàs i Massip 

(Barcelona - 7 març 1927 ) Periodista.

Miquel Porter i Moix 

(Barcelona 10 maig 1930 - Altafulla, 18 novembre 2004) Escriptor

Remei Margarit i Tayà 

(Sitges 25 desembre 1935 ) Periodista

Maria del Carme Girau 

(Simat de la Valldigna - 5 desembre 1940 - ) Cantant

Xavier Elies 

(Barcelona 15 abril 1941 - 30 juny 2010) Economista

Guillermina Motta 

(Barcelona 26 febrer 1942 ) Cantant

Francesc Pi de la Serra i Valero 

(Barcelona 6 agost 1942) Compositor

Enric Barbat i Botey 

(Barcelona 28 abril 1943 - 11 desembre 2011) Cantautor

Joan Manuel Serrat i Teresa 

(Barcelona 27 desembre 1943) Cantautor

Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma 1944) Cantant

Martí Llauradó i Torné 

(Barcelona - 8 gener 1947) Cantautor

Maria del Mar Bonet 

(Palma 27 abril 1947) Cantautor

Lluís Llach i Grande 

(Girona 7 maig 1948 ) Cantautor

Rafael Subirachs i Vila 

(Vic 22 juliol 1948) Cantant

Maria Amèlia Pedrerol 

(25 juny 1950 ). Cantant.

Inés Encuentra

ENS SEGUEIXEN CALENT 

CANÇONS D' ARA.-

Quan a la llunyania dels principis dels anys seixanta en Maurici

Serrahima va veure publicat el seu article Ens calen cançons d'ara,

allò va ser sens dubte el tret de sortida indiscutible per el que va

acabar anomenant-se "La Nova Cançó catalana" i  que posteriorment

fou mirall d'altres moviments com ara la Cançó Castellana, 

la Basca o fins i tot la Nova Trova Cubana.

Però anem a pams, arrel de l'article tot un seguit de ciutadans

professionals liberals de classe mitjana tingueren l'encert d' endegar

tota una tasca feixuga d'articulació en base a l´esmentat article.

En Josep Maria Espínás, escriptor, En Miquel Porter Moix, llibreter 

i cinéfil, En Delfí Abella, psiquiatre, s'aplegaven, feien reunions 

i buscaven amb delit d'altres artistes que cantessin en catalá. 

I tot aixo durant els anys més foscos del franquisme,

en una Barcelona grisa dins una Catalunya somorta,

sense braços i amb una escassa capacitat real de resposta.

I, d´aquesta manera, es va anar creant les bases del que serien 

Els Setze Jutges.

Tot amb aixó, ja feia temps que ens arribaven els ressons 

d'una veu de València que cridava al vent, cantava les esperances 

i plorava la poca fe, maldava la fosca nit i ens recordava

amb la seva vehement veu que nosaltres, efectivament, 

no èrem d'eixe món.

En Serrat, en Llach, La Bonet, L'Ovidi, en Quico i tants 

i tants bons cantants anaven apareixent, cadascú amb 

el seu tarannà i van fer pinya, s'uniren i s'articularen segons 

l'esperit inicial que van dissenyar els pioners i així es revoltaren 

amb les úniques armes que disposaven, la guitarra, la veu i la

llengua catalana com a vehicle. Van sortejar hàbilment tota

mena d'obstacles com la censura i les constants prohibicions 

i a poc a poc van poder arribar a disposar dels seus propis canals 

de difusió.

Ben aviat tot aquell enrenou es va convertir en una autèntica 

catarsi ciutadana en la lluita per les llibertats individuals i

col·lectives i pel reconeixement al dret a la diferèncía.

Allá on anaven omplien, fins i tot fora dels límits del Principat 

i de l' àrea dels Països Catalans com ara Madrid, París, etc.

La fosca, fosquíssima nit, s'anava esvaint i de cop i volta uns petits

rajos de llum il·luminaven la nostra vida, semblava que començava

a aclarir i ens va arribar aquesta democrácia.

Tot d'un cop, d'un plomall sec, es va pensar que aquells 

que a la seva manera, pero tan eficaçment, havien lluitat pels drets

i les llibertats ja no hi calien.

Som a l'any 2021. La cançó va jeure mig estrafeta a les més

fosques catacumbes d'aquesta democràcia nostra que ens embarga

durant un temps.

Ara ha recuperat el seu hàlit musical però ha perdut molta capacitat

crítica i esperit de revolta.

Ens segueixen calent cançons d'ara, cançons que ens parlin de la

soledat de l'home modern, atrafegat i atrapat en una espiral de

presses, però també cançons de denúncia contra els sovintejats 

abusos de poder, cançons de resistència, cançons de rebel·lia, 

cançons que ens parlin també de la infinita soledat de l´home davant 

l´arbitrartietat i del gran ofec que pateixen les cultures minoritàries,

estabornides i esmaperdudes sota la pressió inaguantable 

dels estats que les anorreen.

A la llengua, la cultura, la cançó, la identitat, la igualtat i la raó 

I'hem de defensar amb les ungles i amb les dents, a cops de rábia

peró també a cops d'il·lusió, ben contents de saber el que som i el

que volem.

Ens en sortirem, sens dubte.

Antoni Garcia Iranzo

Ja no valc per res

 

   --No valc ja per res… !!!!

Ploriconava la mare de noranta-tres anys 

aquells dies tèrbols, transitius i angoixants.

   --No puc fer res, sóc com una andròmina vella,

      dono massa feina. Ja no valc per res!!

   --Mare, Si que vals, vals per fer-me feliç! - Li vaig

     contestar jo, amb els ulls mig ennuegats!

Un automàtic somriure va redibuixar el seu rostre 

i la llum que espetegà dels seus ancians ulls, 

encara ara són far i lluerna.

I ho continuaran sent

Antoni Garcia Iranzo 1 de juliol 2021

https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986

AMB VEU DE MAR

 

M' agrada veure des de la platja com la lluna

s'ofega darrere la marea,

com el dia s'obre a batzegades entre els núvols

carregats d'aigua

i el sol com sol·lícit amant va despullant una a

una les estrelles.

És la còpula de la luxúria, un sentiment de

plenitud que brolla com renovació

d'un altre matí que encara manté intacta

l'esperança.

M'agrada que a la boca em quedi el gust de la

sal i la torni assedegada,

que els meus ulls intentin veure més enllà de

la reixa que guarda el misteri de la vida

i aprengui a negar la realitat d'un indiferent

horitzó;

que les meves mans encara que ho sàpiguen

impossible, intentin omplir-me les butxaques de

mar i amb paciència comptin les infinites hores

que guarda la sorra.

M'agrada que el meu demà neixi de la subversió

dels sentits,

mirar el petit veler i pensar que és el vaixell del

pirata ple de tresors.

Vull aquest mar que tot ho dóna 

per anegar-me de poesia!

Com em cal saber que tot acaba i comença 

quan tu viatger de les ones

t'acostes i m'acarones.

Inés Encuentra

Pintura: Juan Antonio Martín

(Dona mirant el mar)