Ahir molt d'hora vaig anar al caixer,
on des de fa dies dorm un captaire.
dijous, 9 de setembre del 2021
diumenge, 5 de setembre del 2021
Estimada mare
Estimada mare:
Tens noranta-tres anys i t´estimo.
T´he estimat sempre.
Ara que la vida mica en mica s´esmicola i s´esvaeix,
se´ns en va de les mans,
vull agrair a l´existència que la mare que em tocava
tenir en sort hagis estat tu.
Treballadora i honesta. Reservada i generosa,
sempre t´has preocupat i patit pels teus fills.
Distant però amable i solidària amb els demés,
has rondinat ben poc al llarg de la vida,
bé, darrerament ho has fet una mica, però ja sent velleta.
Has patit l´odi envers la dona, l´odi envers la llibertat,
l´odi envers Catalunya
i m´ho has fet saber sempre, des de ben petit:
-Nosaltres som catalans, èrem “els rojos” i vam perdre la guerra!
Has pogut escoltar l´horrorós retruny d´aquest odi transformat
en terror.
Paves, gossos, runes, xiscles i por.
També m´ho has fet saber sempre des de ben petit.
De tu he heretat el teu nas, he heretat el teu rostre, la teva
sensibilitat i el teu neguit, potser el meu caràcter sigui més aviat
cosa del pare.
Però no t´has pas d´amoinar, carinyo, car l´odi que tu vas patir
dins meu l´he pogut transformar en amor envers la dona,
amor envers la llibertat, amor envers Catalunya
i el possible, pressumpte però bastant probable sentiment
de derrota, sentiment de perdedor, que hagi pogut provocar
el teu discurs dins meu, ben segur que sabré transformar-lo
molt aviat en regust a victòria.
Antoni Garcia Iranzo 6 de setembre 2021 7 : 28
dijous, 2 de setembre del 2021
El carrer de la Cera i la Rumba Catalana
Diuen que el nom del carrer la Cera prové dels rius de cera formats per les nombroses espelmes col·locades davant la verge d'aquest carrer, per protegir-se de la pesta.
Diuen també que els temps difícils són perfectes per a l'art. Sense Guerra Civil no hauria pintat El Guernica. Potser la Renaixença no hagués estat tan gloriosa si la cultura catalana no s'hagués reprimit amb tanta cruesa. I no obstant això, avui formen part de la nostra identitat cultural. Es pot dir el mateix de la rumba catalana. Aquest gènere musical va néixer de la pobresa i la marginalitat, en una època en què tot estava prohibit, el franquisme.
La rumba catalana és un gènere musical que fusiona la rumba flamenca amb influències de la música cubana i el rock and roll. La figura més recordada de la rumba catalana és Peret. Encara que es digui que és el pare del lgènere, hi ha milers de teories sobre el veritable origen de la rumba catalana. El col·lectiu gitano de Barcelona assegura que va sorgir al carrer de la Cera en els quaranta, de la mà d'un gitano sobrenomenat El Orelles, que amenitzava les festes del (aleshores) Barri Xinès.
Una altra teoria destacada assenyala a El Toqui, que amenitzava els casaments gitanes tocant la guitarra d'una forma particular. Hi ha qui apunta que el ritme primigeni el va posar Joan González, conegut com El Polla i germà del Pescaílla, un dels grans del gènere. Va ser durant una actuació a la taverna flamenca El toll de la Platja amb un mariner sud-americà que l'acompanyava amb el bongo. Tots dos van improvisar el ritme primigeni de la rumba al què el mateix Pescaílla afegiria el seu toc personal.
Per descomptat, Peret també està entre els possibles candidats a la paternitat de la rumba. En aquella època vivia al Portal de Barcelona i es va interessar pel ritme dels germans González. Freqüentava la sala de festes Rialto, on ballava mambo vestit de rocker; li va afegir el rock dels seixanta donant pas al so que el portaria a la fama.
Encara que el carrer de la Cera sigui l'escenari principal en el qual es va desenvolupar la rumba catalana, cap dels seus possibles pares va néixer aquí. El Pescaílla (que es casaria amb Lola Flores) i El Polla provenien d'una família gitana de Gràcia i Peret, de Mataró. El veritable nom d'aquest era Pere Pubill i Calaf i seria ell qui trauria a la rumba de la marginació per convertir-la en un èxit.
Inés Encuentra
dissabte, 28 d’agost del 2021
Mari Pepa Colomer, la noia que volia volar
Mari Pepa Colomer, la noia que volia volar va ser la primera dona a obtenir el títol oficial de la Direcció General d'Aeronàutica Civil espanyola
L'Encarnació estava convençuda que, quan la seva filla sortia de casa cada matí, se n'anava a estudiar a l'Institut de Cultura que dirigia la Francesca Bonnemaison. Però la Mari Pepa no anava pas al carrer Més Baix de Sant Pere: amb el cor bategant d'excitació es dirigia al Prat.
Diuen que quan tenia set anys va provar de saltar d'un segon pis amb un paraigua obert. Aquell dia es va trencar les dues cames, però la il·lusió de volar va quedar intacta. I deu anys més tard, quan uns amics la van dur a fer una volta en una avioneta, la Mari Pepa es va proposar convèncer com fos el seu pare que la deixés convertir-se en pilot.
D'amagat de la mare
Era una petició senzilla: aprendre a volar era enormement car, la seva mare no ho aprovaria, i a més, i sobretot, no ho havia fet mai abans cap dona catalana. Per sort, els diners no eren problema: el seu pare provenia de la burgesia tèxtil de Sabadell i tenia fortuna. El fet que fos noia tampoc no era cap entrebanc insalvable: en Josep Colomer era un home obert de mires, que es relacionava amb artistes com Picasso i Dalí. A la mare, de moment, li ho amagarien.
Aplicada, i amb una il·lusió desbordant, va complir les hores d'entrenament reglamentàries a l'aeròdrom Canudas i el 19 de gener del 1931 va aprovar l'examen sense cap problema. Amb només disset anys era la primera dona a obtenir el títol oficial de la Direcció General d'Aeronàutica Civil espanyola. La seva mare ho va saber quan la va veure fotografiada a la portada de La Vanguardia.
Instructora de vol
Des de llavors, la jove pilot —que es va convertir en una celebritat— va fer de tot: portar mercaderies, fer vols de passeig, repartir propaganda per les platges, fer classes... fins que va esclatar la guerra i la van mobilitzar. Va fer tota mena de tasques de suport a la República (transportar ferits, formar pilots i finalment ajudar persones a sortir del país), i per això es va guanyar l'odi explícit de Queipo de Llano. Amb la desfeta es va exiliar a Anglaterra amb el seu futur marit, Josep Carreras, que havia trobat feina com a pilot del Ministeri de la7 Guerra de Churchill. Ella va morir el 2004 a Surrey sense haver volat més.
(Va néixer a Barcelona l'any 1913)
Inés Encuentra
dimecres, 4 d’agost del 2021
O'ZBEKISTON
Aquell
any
les paraules
anhel i llibertat,
ajegudes
entre estrèpits
de lluita,
s´abraçaren
sota un breu plugim
d´estels,
i s´ompliren
de petons de conquesta.
El
ventre de la nit les protegia.
D´aquell idili majestuós
nasqué la paraula Independència,
que d´aleshores ençà
ha esdevingut delit suprem,
gairebé inexcusable
dels pobles i les persones.
---
Tiun
jaron
la vortoj
sopiro
kaj liber',
kuŝante inter
batalaj
bruadoj
sin
brakumis
sub mallonga
pluvet'
de steloj,
kaj
ili pleniĝis
de konkeraj
kisoj.
La
nokta ventro protektis ilin.
El
tiu majesta idilio
la vorto
Sendependeco naskiĝis,
kiu de
tiam fariĝis
supera
ĝojo,
preskaŭ
nepravigebla
de popoloj kaj
homoj.
Antoni Garcia Iranzo (Katalunio)
1 d´agost 2021 traductor Xavi Alcalde
diumenge, 1 d’agost del 2021
L´amarga vida de les filles de Marx
Jenny va morir jove. Laura i Eleanor es van suïcidar. Van viure a l'ombra dels homes, sens dubte en un segle equivocat.
Hi havia una vegada tres germanes, les úniques que van arribar a l'edat adulta dels set fills que van tenir els seus pares. Hi havia tres germanes, Jenny, Laura i Eleanor. La primera va morir de càncer als 38 anys, les altres dues es van suïcidar; Laura juntament amb el seu marit, Paul Lafargue, un dels introductors del marxisme a Espanya. La parella havia arribat a la conclusió que la vida no valia la pena a partir d'aquesta edat en què no pots gaudir dels plaers de l'existència i et converteixes en una càrrega per als altres.
La més jove, Eleanor, es va enverinar als 43 potser fastiguejada i descoratjada pels enganys del seu company, el socialista Edward Aveling, a qui havia cuidat durant una llarga malaltia, encara que sabia de les seves infidelitats.
Totes elles van travessar etapes d'autèntica misèria -no només a la infància- i de persecució política. Les tres es van casar o van viure amb activistes d'esquerra. Però l'interès d'aquestes tres germanes no es deu només ni principalment a les seves vicissituds personals, sinó a la seva contribució al desenvolupament del moviment obrer i al seu treball intel·lectual.
Un detall revelador sobre Jenny: al complir 13 anys la seva germana Laura li va regalar un diari i, en lloc de dedicar-lo a criaturades, es va posar a escriure un assaig sobre la història de Grècia. El 1870 va publicar diversos articles sobre el tractament donat als presos polítics irlandesos, un altre sobre els abusos de la policia francesa quan va ser detinguda al costat de la seva germana Eleanor; també va ser secretària del seu pare a l'Associació Internacional de Treballadors.
Laura va tenir una vida particularment difícil, travessant etapes de depressió potser a causa de la mort primerenca dels seus tres fills. Aclaparada per la pobresa, va treballar de professora d'idiomes i va acompanyar al seu marit per diversos països fugint de la policia i col·laborant amb els moviments socialistes. Aquesta dona, que havia ajudat al seu pare investigant per a ell, va escriure articles polítics (sobre el socialisme a França, per exemple), però no va arribar a tenir una obra notable, sempre a l'ombra de dos homes: el seu pare i el seu marit.
Eleanor, que havia volgut ser actriu, va ser la més intel·lectual de les tres: va escriure nombrosos articles, alguns interpretatius de l'obra del seu pare, altres sobre diferents temes d'importància política i social: un dels més interessants és el que escriu sobre la situació de les dones, tiranitzades pel capitalisme i pels homes; considerava que l'arribada del socialisme les faria lliures i iguals als homes. Dona políglota, va ser una dura crítica del colonialisme i una apassionada defensora de l'escolarització obligatòria.
Les tres, filles de Karl Marx i Jenny von Westpahlen, sentien adoració pel pare. La mare, igual que elles, quedaria enfosquida i relegada en un món d'homes. Socialisme i feminisme no eren ni de bon tros equivalentsTres germanes que, en una època més igualitària, haurien destacat en la vida política i intel·lectual de qualsevol país i no serien citades gairebé exclusivament com a apèndixs dels homes que van tenir a prop.
Inés Encuentra
dijous, 29 de juliol del 2021
A SOTRACS
A sotracs embranzits
i cops de rampell
és com anirem construint
la indeterminació propera.
Bastint amb algoritmes milicians
un nou presagi de futur,
un paradigma nou,
no pas equidistant
però si revolucionari.
La suor d´antigues celles
ens haurà
de servir d´esperó,
caldrà recordar-la
constantment.
No haurem pas de cedir ni un sol àtom
d´allò que és nostre
a aquells que ens volen anorreats
i a la indigent intempèrie.
Proclamem de manera definitiva
la revolució global de les coses,
allà arribarem fent servir
com a viarany, i de manera
optimitzada, els angles
perspectius que ens ofereix
la lluita.
Una lluita que no ha de ser eterna!
Antoni Garcia Iranzo 4 de juliol 2021 20:53
dimarts, 27 de juliol del 2021
La força del sentiment
No cal
que el vent bufi amb estrèpit
per saber
la força del sentiment
ni que al mar hi hagi maror
perquè les ones
escurcin qualsevol distància.
Un tros de paper d'estrassa
amb arrugues ben estirades,
una ploma de colom blanca,
la tinta que com una deu
es vessa pels racons de l'ànima
i el silenci que guarda la paraula.
Amb això n'hi ha prou!
El sentiment, suau
com una tendra carícia creix
com la delicada herba que neix verda
com el sospir del salze
que de la seva tristesa plora
cristalls transparents,
com el tènue aleteig de la papallona
quan
de la més bella de les roses s'enamora.
Així,
Subtil en l'aire que ens envolta,
a la voluta d'un somni que inunda
s'atura en un petit instant
la força del sentiment.
Inés Encuentra
dissabte, 24 de juliol del 2021
La cançó i Els Setze Jutges
ELS SETZE JUTGES.-
La
Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que
en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús
normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se
un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici
Serrahima i integrat per Jaume Armenjol, Lluís Sarrahima
i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons
en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les
diferents classes socials catalanes. També hi va tenir a veure
l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de
Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1962 n'aparegueren els primers discs, i es començà a
diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal,
cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.
Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon,
obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival
de la CancóMediterrànea amb la cançó Se’n va anar.
Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la
transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica,
la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets
a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica
i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un
terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris
i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la
majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren
formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.
Es destacaren artistes que van contribuir a enriquir el món de la
cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques,
com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu o nous
membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs
internacionals.
Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels
a Galícia i al País Basc.
Els Setze Jutges. Components:
Delfí Abella Gibert
(Barcelona 2 febrer 1925 - Barcelona, 1 febrer 2007) Psiquiatre.
Josep Maria Espinàs i Massip
(Barcelona - 7 març 1927 ) Periodista.
Miquel Porter i Moix
(Barcelona 10 maig 1930 - Altafulla, 18 novembre 2004) Escriptor
Remei Margarit i Tayà
(Sitges 25 desembre 1935 ) Periodista
Maria del Carme Girau
(Simat de la Valldigna - 5 desembre 1940 - ) Cantant
Xavier Elies
(Barcelona 15 abril 1941 - 30 juny 2010) Economista
Guillermina Motta
(Barcelona 26 febrer 1942 ) Cantant
Francesc Pi de la Serra i Valero
(Barcelona 6 agost 1942) Compositor
Enric Barbat i Botey
(Barcelona 28 abril 1943 - 11 desembre 2011) Cantautor
Joan Manuel Serrat i Teresa
(Barcelona 27 desembre 1943) Cantautor
Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma 1944) Cantant
Martí Llauradó i Torné
(Barcelona - 8 gener 1947) Cantautor
Maria del Mar Bonet
(Palma 27 abril 1947) Cantautor
Lluís Llach i Grande
(Girona 7 maig 1948 ) Cantautor
Rafael Subirachs i Vila
(Vic 22 juliol 1948) Cantant
Maria Amèlia Pedrerol
(25 juny 1950 ). Cantant.
ENS
SEGUEIXEN CALENT
CANÇONS D' ARA.-
Quan a la llunyania dels principis dels anys seixanta en Maurici
Serrahima va veure publicat el seu article Ens calen cançons d'ara,
allò va ser sens dubte el tret de sortida indiscutible per el que va
acabar anomenant-se "La Nova Cançó catalana" i que posteriorment
fou mirall d'altres moviments com ara la Cançó Castellana,
la Basca o fins i tot la Nova Trova Cubana.
Però anem a pams, arrel de l'article tot un seguit de ciutadans
professionals liberals de classe mitjana tingueren l'encert d' endegar
tota una tasca feixuga d'articulació en base a l´esmentat article.
En Josep Maria Espínás, escriptor, En Miquel Porter Moix, llibreter
i cinéfil, En Delfí Abella, psiquiatre, s'aplegaven, feien reunions
i buscaven amb delit d'altres artistes que cantessin en catalá.
I tot aixo durant els anys més foscos del franquisme,
en una Barcelona grisa dins una Catalunya somorta,
sense braços i amb una escassa capacitat real de resposta.
I, d´aquesta manera, es va anar creant les bases del que serien
Els Setze Jutges.
Tot amb aixó, ja feia temps que ens arribaven els ressons
d'una veu de València que cridava al vent, cantava les esperances
i plorava la poca fe, maldava la fosca nit i ens recordava
amb la seva vehement veu que nosaltres, efectivament,
no èrem d'eixe món.
En Serrat, en Llach, La Bonet, L'Ovidi, en Quico i tants
i tants bons cantants anaven apareixent, cadascú amb
el seu tarannà i van fer pinya, s'uniren i s'articularen segons
l'esperit inicial que van dissenyar els pioners i així es revoltaren
amb les úniques armes que disposaven, la guitarra, la veu i la
llengua catalana com a vehicle. Van sortejar hàbilment tota
mena d'obstacles com la censura i les constants prohibicions
i a poc a poc van poder arribar a disposar dels seus propis canals
de difusió.
Ben aviat tot aquell enrenou es va convertir en una autèntica
catarsi ciutadana en la lluita per les llibertats individuals i
col·lectives i pel reconeixement al dret a la diferèncía.
Allá on anaven omplien, fins i tot fora dels límits del Principat
i de l' àrea dels Països Catalans com ara Madrid, París, etc.
La fosca, fosquíssima nit, s'anava esvaint i de cop i volta uns petits
rajos de llum il·luminaven la nostra vida, semblava que començava
a aclarir i ens va arribar aquesta democrácia.
Tot d'un cop, d'un plomall sec, es va pensar que aquells
que a la seva manera, pero tan eficaçment, havien lluitat pels drets
i les llibertats ja no hi calien.
Som a l'any 2021. La cançó va jeure mig estrafeta a les més
fosques catacumbes d'aquesta democràcia nostra que ens embarga
durant un temps.
Ara ha recuperat el seu hàlit musical però ha perdut molta capacitat
crítica i esperit de revolta.
Ens segueixen calent cançons d'ara, cançons que ens parlin de la
soledat de l'home modern, atrafegat i atrapat en una espiral de
presses, però també cançons de denúncia contra els sovintejats
abusos de poder, cançons de resistència, cançons de rebel·lia,
cançons que ens parlin també de la infinita soledat de l´home davant
l´arbitrartietat i del gran ofec que pateixen les cultures minoritàries,
estabornides i esmaperdudes sota la pressió inaguantable
dels estats que les anorreen.
A la llengua, la cultura, la cançó, la identitat, la igualtat i la raó
I'hem de defensar amb les ungles i amb les dents, a cops de rábia
peró també a cops d'il·lusió, ben contents de saber el que som i el
que volem.
Ens en sortirem, sens dubte.
dijous, 22 de juliol del 2021
Ja no valc per res
--No valc ja per res… !!!!
Ploriconava la mare de noranta-tres anys
aquells dies tèrbols, transitius i angoixants.
--No puc fer res, sóc com una andròmina vella,
dono massa feina. Ja no valc per res!!
--Mare, Si que vals, vals per fer-me feliç! - Li vaig
contestar jo, amb els ulls mig ennuegats!
Un automàtic somriure va redibuixar el seu rostre
i la llum que espetegà dels seus ancians ulls,
encara ara són far i lluerna.
I ho continuaran sent
Antoni Garcia Iranzo 1 de juliol 2021
https://www.amazon.com/POEMARI-INCONCRET.../dp/8412000986
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
-
Pintura: Aldo Balding Eren joves. Vivien al mateix barri, no havien parlat mai però ella admirava a aquell noi tan jove, tan guapo i tan ... -
A l tornar del concert, la casa em rep amb un impossible silenci i el ressò dels batecs del rock. D iluïda en un mar d'angoixes, envolta... -
Segles abans Maria Magdalena s´havia proclamat dona, i ho era: lliure i magnífica!! Generosa, digne, suficient. prestigiosa, solidària,...